En la societat de l'oblit en què, lamentablement, moltes vegades sembla instal·lat aquest país nostre, les generacions de més edat han anat oblidant la importància de comptar amb personalitats com l'expresident del Parlament i exconseller de la Generalitat, Joan Rigol Roig. Les noves generacions, segurament, desconeixen fins i tot qui va ser i què va fer per Catalunya. De les moltes coses que es poden destacar de Rigol, mort aquest dimarts a Barcelona a l'edat de 81 anys, és que va ser un gran intercessor de consensos, fins i tot en aquells moments en què la seva posició era extremadament fràgil i els suports amb què comptava s'anaven debilitant, Rigol tornava novament a intentar-ho. Per això, segurament, captivava també els seus adversaris, que li atorgaven sempre el benefici del dubte, d'una neutralitat que, en la vida pública, és molt difícil que es produeixi.

Els que millor el coneixien han destacat aquestes últimes hores una frase que, certament, formava part del seu ideari democristià, de formació humanista, catalanista i patriòtica: "Una nació és un relleu generacional ben fet". Del seu lideratge van sortir iniciatives com el Pacte Cultural, que firmarien el 1985 ell mateix, com a conseller de Cultura, i Raimon Obiols, com a primer secretari del PSC. Un pacte que no li sortiria gratis a qui tot just havia estat nomenat conseller del govern de Jordi Pujol i que avui seria impensable que un partit amb majoria absoluta —CiU havia rebentat les urnes amb 72 diputats— assolís un acord amb el principal partit de l'oposició, que en tenia 41. Entre ambdós, 113 dels 135 parlamentaris i el 77% dels sufragis. Però Rigol era així, insubornable a l'hora d'ampliar la catalanitat. Perquè el seu compromís amb la cultura i la llengua no tenia límits encara que això li acabés costant el seu cessament uns mesos després.

Quan el vaig conèixer, el 1980, posant en marxa una Generalitat de Catalunya pràcticament inexistent, mancada de competències i amb escassa autoritat, estava al capdavant de la Conselleria de Treball. Catalunya era un autèntic vendaval d'acomiadaments, amb la crisi industrial que costaria en aquells primers cinc anys de la dècada dels vuitanta, més del 20% dels 1,3 milions de llocs de treball perduts a Espanya. És a dir, una mica més de 263.000 llocs de treball. La taxa d'atur havia pujat del 8,9% el 1979 al 22,8% el 1985. Rigol era un polític en formació, però va asseure a la seva taula patronals i sindicats, i la seva obsessió va ser coordinar els esforços de les administracions per reduir en els aturats i les seves famílies l'impacte de la crisi. No era estranya aquesta actitud, sobretot venint de qui havia estat capellà d'un barri obrer —a la parròquia de Montserrat al barri del Guinardó a Barcelona— en la segona meitat dels anys seixanta i facilitador de les reunions dels sindicats i els partits clandestins d'esquerra, als locals de l'església. Rigol abandonaria el sacerdoci en la segona meitat de la dècada, però va conservar sempre aquella mirada de "primer, les persones".

La catalanitat de Rigol era insubornable. El seu compromís amb la cultura i la llengua no tenia límits encara que això li acabés costant el cessament

Amb la tossuderia per no donar cap batalla per perduda va tirar endavant el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que es va constituir el 2013 i va tenir l'aval de 800 entitats i d'un ampli ventall de partits des de Convergència i Unió, fins a la CUP passant per Esquerra Republicana i Inciativa per Catalunya. En total, 87 escons del Parlament, una majoria absoluta més que sobrada. Aquell pacte nacional no va ser gens fàcil i qualsevol altre hauria llançat la tovallola. Rigol va treure forces i de ben segur que es va recordar del seu mestre a Unió, Miquel Coll i Alentorn, segurament l'únic polític de la Transició a qui fins i tot els seus companys de partit o el mateix Jordi Pujol s'hi adreçaven com a "senyor Coll". Solia dir Coll i Alentorn als quadres del partit en aquelles formacions que abans es feien: "Quan us diguin que no hi ha res a fer, poseu-vos a treballar, que vol dir que tot està per fer."

Era, certament, una Catalunya on la política tenia un pes important al lideratge del país. També molts polítics posseïen una formació rellevant i, evidentment, una cultura i un coneixement del país a anys llum del que actualment hi ha. En aquells anys, fer el ridícul per desconeixement del país no estava permès. Era impensable que un cap de llista —com la dels comuns a Lleida, Elena Farré— arribés a l'esperpent de manifestar en una entrevista televisiva que no sabia quantes comarques tenia la seva circumscripció electoral, quin president de la Generalitat hi havia entre 1934 i 1940 i confondre Lleida amb Cervera com la universitat creada per Felip V.

Quan es parla de dignificar la política, Rigol és un bon exemple. Un dia, sent vicepresident del Senat, el vaig trobar a Madrid en una recepció a un mandatari estranger. José María Aznar era el president del govern espanyol i el català s'havia proposat una reforma constitucional per transformar el Senat en Cambra de les Autonomies. Aznar, acabat d'arribar a la Moncloa, li havia donat expectatives i Rigol creia que ho tiraria endavant. Òbviament, no sortiria. Fracassada l'operació va ser, segurament, la primera persona que em va verbalitzar el lerrouxisme rampant que veia venir procedent de la dreta espanyola. Ho deia amb preocupació i preveia dies foscos per a Catalunya. El seu diagnòstic va ser precís. Ho vam comentar en alguna altra ocasió i sempre acabava igual: "Quan puguem, haurem de fer un esforç perquè la dreta torni a la normalitat". Descansi en pau.