Primer: El discurs del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, m'ha agradat. Serè, dialogant, temperat, proper i inclusiu. Cap cop de porta en un moment difícil i després que 24 hores abans Felip VI, en un inusual discurs partidista emès per totes les cadenes de televisió, hagués perdut una gran oportunitat de ser el rei de tots i no només el portaveu del PP i de Ciutadans. Les formes sempre són importants i si el Rei va desaprofitar l'ocasió dimarts, Puigdemont es va aferrar tant com va poder al diàleg i el va deixar al monarca la pesada càrrega de portaveu de la repressió. L'abisme entre els dos discursos no té discussió.

Segon: la mediació. Puigdemont insisteix en la mediació internacional. Junqueras ha promogut algunes trobades i ha treballat a fons aquesta via. Són molts els sectors polítics i socials que la defensen. La premsa internacional la demanda d'una manera molt unànime i diferents governs europeus la subscriuen amb la discreció que la diplomàcia sempre sol treballar aquestes coses. A Espanya, Podemos ha liderat una proposta en aquest sentit que han acceptat Esquerra Republicana i el PDeCAT. El Govern espanyol rebutja la iniciativa de totes totes, com si només li valgués en aquests moments la humiliació pública del Govern. La irresponsabilitat del PP no hauria de ser secundada pel PSOE i de manera especial per Pedro Sánchez, que ha de tenir altura de mires si aspira un dia a governar i abandonar la posició de ser exclusivament la crossa de la dreta.

Tercer: la utilització del castellà i català en la intervenció de Puigdemont corregeix un greu error del Rei, que va ometre deliberadament la llengua catalana, tot i que la coneix a la perfecció, com molt bé li va recordar el president de la Generalitat. També envia un missatge a aquesta Espanya, avui minoritària però important, que ha expressat en veu alta la seva irritació per la repressió policial de diumenge passat i per l'atzucac a què està portant el govern espanyol la política catalana. L'apel·lació tarradellista que "Catalunya és un sol poble que estima les llengües que parla, que no té cap problema amb les identitats i que vol continuar contribuint al desenvolupament de l'Estat espanyol" és una picada d'ull. Insuficient fora de Catalunya, exagerat per a d'altres dins de Catalunya, però gegantí al costat del silenci reial amb les més de 800 persones que van necessitar assistència diumenge per la violència policial.

Quart: Soraya Sáenz de Santamaría està en guerra. Les banderilles del PSOE promovent una moció de censura al Congrés dels Diputats per la seva actuació com a vicepresidenta del govern en els fets de diumenge la van portar a cometre un immens error després de la intervenció de Puigdemont. Més enllà de l'escena televisiva del vídeo que va gravar en què aparentment es desintegra la seva imatge de manera sorprenent, no sembla que sigui l'hora dels bombers piròmans. Igual que Puigdemont s'ha pres el seu temps per contestar el Rei, SSS ho va fer gairebé immediatament després de la intervenció del president. Òbviament, no li contestava a ell, s'estava adreçant al seu públic.

Cinquè, el Parlament ha estat convocat per al dilluns en què analitzarà els resultats del referèndum celebrat diumenge passat. El discurs de Puigdemont necessita de la política espanyola una resposta que no sigui un nou cop de porta. En política, el temps de la negociació no acaba mai. Ho diuen a l'uníson Puigdemont i Junqueras.