Vinc, periodísticament parlant, de l'època en què els governants, fos quin fos el seu àmbit de poder, eren polítics rocosos, amb molta seguretat en si mateixos, ambiciosos en els seus objectius i amb pocs miraments respecte a les minories. Governants de majories absolutes o gairebé que consensuaven només el que els interessava, es diguessin aquí, a casa, Jordi Pujol o Pasqual Maragall i a Madrid Felipe González. Quaranta anys després, Espanya funciona més o menys i tant li fa que a la Moncloa hi hagi José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy o Pedro Sánchez. En canvi, Barcelona s'ha mantingut en una posició quant al seu funcionament més similar a Madrid que a Catalunya: la seva alcaldessa fa el que vol, conserva lideratge en alguns sectors i s'endú la Copa Amèrica de vela el 2024 sense despentinar-se, encara que suposi, en part, el contrari del que ella defensa.

En canvi, Catalunya sempre sembla instal·lada en una espessa boirina en què, des del Govern, les coses es miren de defensar amb la boca molt petita, no fos el cas que l'opinió pública pogués arribar a irritar-se i això tingués conseqüències polítiques. L'exemple dels Jocs d'Hivern del 2030 és paradigmàtic i res no és exactament el que sembla. Començant pel president Pere Aragonès, seguint pel vicepresident Jordi Puigneró, el conjunt del Govern i els dos partits que el formen, Esquerra i Junts, estan pels Jocs, com s'ha vist amb l'acord tècnic al qual han arribat amb el Comitè Olímpic Espanyol (COE), que fixa el repartiment de proves entre Catalunya i Aragó. De fet, és el president aragonès Javier Lambán qui encara continua protestant mirant a veure si treu alguna cosa més en el repartiment al qual s'ha arribat.

Si hi estan tan a favor, per què no ho diuen a l'opinió pública catalana? És la pregunta del milió, encara que la resposta no deu estar gaire lluny de la por que la consulta que han de fer en algunes comarques del Pirineu ―entre 6 i 9― acabi en una inesperada rebolcada ciutadana i que la iniciativa acabi sent un fiasco. I, llavors, qui es menja la derrota? Perquè això no va exactament de partits, sinó d'un clima social que s'ha anat creant, on els del no estan molt més organitzats i el defensen en públic mentre que els del sí proven de camuflar-se enmig del paisatge. En el fons, per dir-ho clar i català, els partits del Govern estan poc preocupats per les conseqüències climàtiques i si hi haurà o no hi haurà neu. La seva gran inquietud és aparèixer avalant uns Jocs espanyols i com gestionar les banderes i els borbons. El partit de la selecció espanyola de dissabte passat a Cornellà de Llobregat ha acabat sent per a l'independentisme un frame avançat del que pot succeir el 2030. I els fa vertigen. I molt.

Per això, les notícies dels Jocs del Pirineu s'anuncien més a Madrid que a Barcelona i hi ha més ombres que llums. Es lidera, però s'amaga què es fa. Es treballa en una pregunta per a la consulta i no se sap res. Per no saber, es manté un secret respecte a les comarques en què es preguntarà als veïns. Massa por i la gent percep que si no s'explica bé el projecte, és que no es pot explicar, que té coses inexplicables. Però hi haurà d'haver una consulta, segurament al juliol, s'hi implicarà el Govern i molt especialment dues conselleries, Presidència i Acció Exterior i Govern Obert. I aposto doble contra senzill que la campanya no serà neutral, ja que no és això el que esperen el COE i el COI. Llavors, a què juguen?