L'Andalusia socialista, aquell graner de vots del PSOE que amb Felipe i Guerra era un bastió inexpugnable i amb Chaves i Griñán una gran comunitat autònoma assegurada elecció després d'elecció, ha passat als llibres d'història. Les vuit províncies andaluses han tombat aquest diumenge del costat del Partit Popular, inclosa Sevilla, que per primera vegada l'ha perdut el PSOE en unes eleccions autonòmiques, des de les primeres celebrades el 1982. El PP, amb més del 42% dels vots i una majoria absoluta al Parlament de 58 escons, tres més dels necessaris, obté uns resultats històrics i el seu candidat, Juanma Moreno, que ha fet campanya amb la bandera andalusa i no amb el blau i la gavina popular, ha guanyat des del centre absorbint el creixement que donaven les enquestes a Vox. Desapareix Ciutadans: el partit de l'odi que va néixer per provocar la fractura de la societat catalana i convertir el debat sobre la llengua en una qüestió judicial i no acadèmica perd els 21 escons que tenia a la cambra autonòmica andalusa.

L'huracà Bonilla a Andalusia deu haver provocat una apagada generalitzada a la seu del PSOE del carrer Ferraz i al palau de la Moncloa. No en va, l'estratègia socialista a Andalusia porta el segell personal de Pedro Sánchez, i es remunta a la seva confrontació amb Susana Díaz i l'elecció com a candidat de l'exalcalde de Sevilla Juan Espadas. Els socialistes no és que hagin perdut Andalusia, cosa que pel que fa al govern ja va succeir el 2018, és que si en aquella ocasió encara van avançar al PP a les urnes per set punts ara han quedat per sota i per la barbaritat de 18 punts. L'estratègia socialista posada en marxa aquests últims dies de salvar el soldat Sánchez, davant del vendaval conservador que es veia venir, no el protegirà de les dificultats enormes que li cauen al damunt a partir d'ara amb una crisi econòmica més que evident i sense majoria parlamentària garantida, llevat que Esquerra Republicana no torni a donar-los els seus vots al Congrés dels Diputats.

Les eleccions andaluses tenen per al PP l'efecte contrari al del PSOE a Espanya: Alberto Núñez Feijóo, que va arribar fa pocs mesos a la seu del carrer Génova per substituir el delmat Pablo Casado després de la seva confrontació amb Isabel Díaz Ayuso, té un inesperat horitzó d'accés relativament còmode a la Moncloa. Els comicis d'aquest diumenge també demostren una altra cosa: a Vox se la pot contenir electoralment ja que si bé és cert que ha passat de 12 a 14 escons, no és imprescindible com desitjava i s'ha quedat lluny dels 20 escons que li atribuïen les enquestes. Ha passat com a Madrid: quan la dreta té opcions reals de governar, hi ha una decantació de votants de la dreta extrema cap al PP que perjudica la formació d'ultradreta.

La derrota del PSOE ho és per extensió de tota l'esquerra ja que els resultats de Por Andalucía -cinc escons- i Adelante Andalucía -2 parlamentaris- són molt pobres, quedant lluny dels 17 que van obtenir els morats el 2018 amb una única llista. I és que, a més, la suma dels tres partits de l'esquerra queda en el 36% dels vots i els del PP i Vox sumats s'apropen al 57%. Totes aquestes dades fan impossible que Pedro Sánchez escapi a la crisi que s'obrirà al govern espanyol, a la por electoral que li entrarà als barons socialistes davant de les eleccions municipals i autonòmiques del proper any i l'inevitable canvi de govern abans de les vacances.

Perquè, la crisi econòmica i la seva gestió penalitzarà durant un temps la majoria dels governants. Ha passat amb Sánchez a Andalusia i amb Macron a França, on el seu partit ha perdut la majoria absoluta i se li obre una gestió política de la legislatura gens fàcil. Amb una esquerra liderada per Mélenchon, que té el segon grup de la Cambra legislativa i amb l'extrema dreta de Marine Le Pen no només amb grup parlamentari propi sinó com la tercera formació política. Governar a partir d'ara serà una assignatura d'alt risc.