La compareixença del comissari Ferran López, mà dreta del major Trapero i la persona designada per l'Estat espanyol per dirigir el cos dels Mossos d'Esquadra durant l'aplicació de l'article 155, era una de les més esperades al Tribunal Suprem i no ha defraudat. El judici del procés s'ha anat emportant moltes mentides i moltes mitges veritats. Des d'unes acusacions de rebel·lió inexistent en les quals els aldarulls que es van produir aquelles setmanes han estat elevats en grau superlatiu per justificar la barbàrie que suposa la interminable presó provisional dels membres del Govern, la presidenta del Parlament i els líders d'Òmnium i de l'ANC, fins a una presumpta malversació que no s'ha pogut provar per més que el ministeri fiscal i l'Advocacia de l'Estat han estat persistents en els interrogatoris de les vuit setmanes de judici fins ara.

Amb Ferran López declarant a la sala del Suprem han caigut algunes de les declaracions del coronel Diego Pérez de los Cobos, com aquella en la qual assegurava que desconeixia l'operatiu dels Mossos l'1 d'octubre (els famosos binomis); una altra relacionada amb la coordinació o no de la policia catalana amb la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia i, finalment, la comunicació permanent entre els cossos de seguretat que es va interrompre bruscament el dia del referèndum. La declaració al seu dia de Pérez de los Cobos va ser clau com a coordinador de l'Estat enviat a Catalunya per acoblar els tres cossos de seguretat. El comissari López, en una declaració mesurada i temperada, va anar desmuntant l'explicat pel coronel de la Guàrdia Civil. Estava informat de tot, si no hi va haver cap coordinació va ser per culpa de De los Cobos i la comunicació a l'1-O va ser nul·la ja que no li va tornar les trucades ni cap instrucció des de primera hora del matí.

Va fer molt bé l'advocat Xavier Melero a demanar un acarament al tribunal entre De los Cobos i López fins i tot sabent que Marchena no l'hi concediria. El jutge Marchena té un cronograma inalterable i una perspectiva del judici que acaba beneficiant uns i perjudicant-ne d'altres. L'acarament, igual que el visionament de vídeos per desmuntar les mentides que se succeeixen diàriament a la sala, forma part d'allò que no autoritza amb l'argument pelegrí que "tot això es farà més tard". El que succeeix és que al món de la comunicació on line i de la immediatesa postergar un acarament al final del judici és donar un enorme avantatge mediàtic a qui no vol fer-ho. És ara quan és calent el tema i quan s'hauria d'establir la veritat. I només pot sortir d'un acarament entre ambdós.

Demanar-ho no només és un legítim dret de defensa sinó que acaba sent imprescindible per aclarir la veritat. Perquè d'això es tracta, oi?