S'ha de poder dir sense que ningú es posi nerviós: el bany dels advocats defensors dels presos polítics a la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat ha estat immisericordiós. En poques ocasions com aquest dimarts s'ha vist les acusacions tan incòmodes i nervioses com durant les intervencions d'Andreu Van den Eynde i, sobretot, Xavier Melero i Jordi Pina. Han estat gairebé set hores, cada lletrat amb el seu estil, desmuntant la mentida enorme que s'ha fabricat contra l'independentisme i la inexistent violència i alçament que justifica les acusacions de rebel·lió i sedició. Mai com avui la manipulació de l'Estat no va aparèixer tan evident i va produir tanta vergonya aliena. Mai com avui no va sortir tan a raig la fal·làcia d'un relat inconsistent i es va dessagnar una acusació incapaç de presentar al llarg del judici proves per a unes acusacions tan greus.

Quan Xavier Melero agafa l'estilet és gairebé com quan Messi agafa la pilota. El final està escrit la majoria de les vegades. El relat de Melero -advocat de Quim Forn- va ser dur, a estones implacable, realista i amarg també per als independentistes. Com quan va assenyalar que no s'havia produït cap DUI i que amb el 155 aprovat el Govern el que va fer va ser lliurar el poder, no defensar-lo. La seva diatriba contra Diego Pérez de los Cobos, el coordinador policial de l'1-O, va ser cruel i va posar a sobre de la taula una tesi interessant: la tasca que va fer no va ser mai la de coordinador.

Per la seva part, Jordi Pina va estar col·loquial i implacable en les tres hores de què va disposar com a advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Va portar a l'absurd molts dels arguments de les acusacions. Són tan incompetents els fiscals com Pina va demostrar? El seu compromís amb els presos polítics, lluny d'aparèixer com un inconvenient, va engrandir la seva exposició. I va posar una nota de gran emoció quan va apuntar que havia estat un honor defensar-los i els va definir com a "gent de pau".

Va obrir la sessió Andreu Van den Eynde, el lletrat d'Oriol Junqueras i Raül Romeva. Intervenir el primer no ha de ser gens fàcil i ho va fer amb aire professoral i marcant un camí entre el dret a la manifestació i la rebel·lió; de vegades, va ser una defensa política i altres, tècnica. La seva petició que torni a la política la resolució del conflicte lamentablement no serà escoltada.

Després de passar bona part de la jornada al Tribunal Suprem, un hauria d'esperar una sentència infinitament més suau que la que demanen les acusacions. Desobediència i poca cosa més. Però als passadissos de l'antic convent de les Salesas Reales i als recessos el que més se sent és escarment i, el que menys, justícia.