Aquest dimarts començarà a Madrid al Tribunal Suprem el judici al procés pels fets esdevinguts davant de la Conselleria d'Economia del 20 de setembre del 2017, el referèndum de l'1 d'octubre i la declaració d'independència del 27-O al Parlament i pels quals la Fiscalia General de l'Estat demana més de dos-cents anys de presó als acusats. Un judici que asseurà al banc dels acusats els membres del Govern que no van emprendre el camí de l'exili, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els líders de les entitats sobiranistes Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez. A tots ells els jutjarà l'Estat espanyol a partir d'un relat que s'ha demostrat fals i que judicialment parlant és absolutament insostenible. Però que era necessari perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart hagin passat ja 483 nits a la presó; Oriol Junqueras i Quim Forn, 466; Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull, 357; i Carme Forcadell, 326.

A més dels nou presos polítics, també es jutjarà tres membres més del Govern que estan en llibertat: Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila. Però més enllà dels 12 acusats que s'asseuran al banc, és del tot evident que és també un judici a la democràcia ja que s'han vulnerat drets fonamentals dels processats per poder mantenir un relat i s'ha vulnerat flagrantment el dret a la defensa dels presos polítics amb la inopinada privació de llibertat. És evidentment un judici a Catalunya i així cal dir-ho, molesti el que molesti als qui incomoda que es formuli amb aquesta contundència. Com no ha de ser un judici a Catalunya quan a qui es jutja és a la totalitat del seu Govern i a la presidenta del seu Parlament? En una democràcia, els representants de la sobirania popular són els que són i no és que les minories no siguin Catalunya, que també ho són. Però la representació del país la té sempre el seu govern.

Si la instrucció ha estat plena d'errors ara amb la declaració dels acusats es posarà de manifest que els fets esdevinguts no són objecte ni de rebel·lió, ni de sedició, ni de malversació. Els dos primers delictes per absència de violència i el tercer perquè no ha estat provat en cap de les fases d'instrucció. Esperem i desitgem que el judici s'atingui a l'equanimitat de la qual tant s'ha omplert la boca el Tribunal Suprem encara que costi creure que serà així. En qualsevol cas, s'han posat impediments que xoquen frontalment amb aquestes declaracions com, per exemple, no reservar lloc a la sala als observadors internacionals que així ho havien sol·licitat amb l'explicació infantil que el judici ja serà retransmès per televisió.

L'Estat ha provat de trencar el moviment independentista amb tota mena d'armes, algunes de visibles i d'altres no tant. És obvi que en escapçar una generació política empresonant-la o enviant-la a l'exili ha jugat amb un gran avantatge. Tant és així que en molts moments des del 27 d'octubre l'independentisme s'ha embarrancat en discussions que qüestionaven fins i tot la unitat en el seu objectiu final. No hi ha hagut estratègia conjunta i hi ha faltat també tàctica unitària. Però tot això no ha passat per casualitat. La persecució a l'independentisme comportava una bona dosi d'escarment. Era, sens dubte, un combat desigual. Però malgrat això, els presos polítics arriben convençuts que tornarien a actuar igual i amb ganes d'expressar-se directament durant molts mesos.

La presó no ha reduït la seva força per trencar un relat fals que només des de la preponderància d'un estat no subjecte al rigor d'una democràcia plena ha pogut ser difós amb absoluta impunitat. És, segurament, aquesta situació anòmala la que els atorga en aquesta hora greu la dignitat de què no han pogut ser desposseïts perquè no van ser els seus escarcellers que els la van atorgar i molt menys els qui se la trauran.