En un judici es produeixen moltes coses xocants i si té la importància del que se celebra al Tribunal Suprem, on es jutja els nou presos polítics catalans, encara més. Aquest dimecres, per exemple, hem vist el fiscal del Tribunal Suprem realitzar un interrogatori amb un to, pel cap baix, inquisitorial, al responsable de Difusió Institucional de la Generalitat; i, no satisfet amb les respostes, demanar que es porti la declaració al jutjat de guàrdia per fals testimoni. El jutge Marchena ha pres partit i ha avisat peremptòriament el testimoni de la sanció que li podria arribar a caure -amb possibilitat fins i tot d'un màxim de dos anys de presó- per fals testimoni. Ja se sap que els testimonis, a diferència dels imputats, han de dir obligatòriament la veritat i evitar subterfugis i evasives en les seves respostes. Concreta la pregunta i concreta la resposta, ve a ser el lema del tribunal.

Desconec el que sap i el que no sap Jaume Mestre, a qui no he vist mai ni tampoc no he saludat, almenys, que jo en sigui conscient. Si no és així, i alguna vegada hem coincidit en un acte, se'm deu haver oblidat, perquè aquestes coses passen, li agradi o no a la justícia, i d'això no es deriva necessàriament un fals testimoni per molt que un estigui obligat a dir la veritat. El cert és que és apassionant i també alliçonadora l'assignatura de vida que pot acabar sent un judici d'aquesta magnitud per on transiten expresidents, membres d'anteriors governs, lehendakaris i un llarg etcètera de personalitats.

I és fàcil rememorar ara aquelles primeres declaracions de Rajoy, Soraya i Zoido que no recordaven res del que havia passat, tot ho havien delegat o ho havien llegit als diaris o vist a la televisió. Que els testimonis més importants tinguin una desmemòria exagerada d'aquells dies i no recordin res sona fins i tot normal per les seves múltiples ocupacions. L'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría havia oblidat fins i tot si s'havia publicat o no al Diari Oficial de la Generalitat la declaració d'independència aprovada pel Parlament. Potser és l'única persona rellevant que pot donar una resposta com aquesta i quedar-se tan fresca. Però no va passar res. Ni quan l'exministre de l'Interior Juan Ignacio Zoido es va transmutar en ministre de no sé, no recordo... i, dubitatiu i imprecís, va sortir a batzegades d'una declaració que va ser tot menys clarificadora. 

Però ara és una altra cosa. I s'ha de trobar com sigui amb la malversació, ja que la rebel·lió té, fins al moment, poc o cap suport jurídic, segons els experts. Dues acusacions que, com hem vist des del primer dia, són lluny de poder ser provades. Però la partida encara no s'ha acabat.