En menys d'una setmana, l'independentisme ha ofert dos exemples de la hipermobilització dels seus simpatitzants. Dissabte passat, amb la gran manifestació que va discórrer pels carrers de Barcelona, i aquest dijous, amb la jornada de vaga general a tot Catalunya i de la qual, com a balanç, es pot dir que és la més important de l'última dècada, només superada per l'aturada de país, que es va celebrar 48 hores després del referèndum de l'1 d'octubre. Desenes de milers de persones van sortir a les capitals de tota Catalunya, on es van fer marxes històriques com la de Girona, amb unes 70.000 persones segons la Guàrdia Urbana. En qualsevol cas, la jornada de vaga general va tenir un seguiment desigual, amb incidència important en universitats, centres educatius i serveis públics i menor en establiments de ciutats importants.

En aquest cas, la jornada reivindicativa no ha de ser llegida únicament pel nombre de gent que es va manifestar, sinó per la repercussió que va acabar tenint a la vida quotidiana de les persones: des de la seva mobilitat a la seva normalitat en la vida diària. En aquest aspecte, la vaga va ser molt present durant tot el dia i es va aconseguir enviar el missatge, igual que dissabte passat, que l'onada d'indignació amb el judici del procés que se celebra al Tribunal Suprem és molt alta entre la societat catalana. Una irritació que no afecta només el món independentista sinó que s'amplia a tots aquells que van viure amb estupor la repressió policial de l'1-O, la destitució del Govern i l'ingrés a presó i l'exili del gruix dels seus membres, de la presidenta del Parlament i dels líders de les principals entitats sobiranistes de Catalunya.

Tot, després de l'aplicació d'un 155 que, en el fons, no era cap altra cosa que la supressió de l'autogovern. Trobo que, en la voràgine de les notícies de cada dia, s'ha donat poca importància a una de les frases publicades al llibre de Pedro Sánchez, Manual de Resistencia, i que ha tingut com a escrivent Irene Lozano, la rampant directora d'Espanya Global, l'eina del govern socialista per contrarestar el discurs independentista al món. Diu Sánchez que "el 155 va ser com un bàlsam per a la societat catalana". Només des del cinisme o des del desconeixement es pot escriure una barbaritat tan gran quan les conseqüències han estat terribles amb abast general i dramàtiques, injustes i doloroses per a molts líders polítics i socials catalans en concret.

Sobre tots ells recauen peticions de pena de més de dos-cents anys a més d'estar condemnats a una presó provisional injusta. Ho estem veient dia a dia al judici al Tribunal Suprem, on les acusacions de rebel·lió que formen part de l'arquitectura de la instrucció ni s'estan provant ni semblen ser de l'interès de la fiscalia i de l'Advocacia de l'Estat. Aquest dijous, la declaració imponent de Jordi Sànchez no ha fet més que deixar en evidència un molt bon fiscal, Javier Zaragoza, que el màxim que va aconseguir provar és que davant de la Conselleria d'Economia el 20 de setembre del 2017 es van produir alguns danys i aldarulls. Poca cosa, molt poca cosa, per a 500 dies de presó provisional fins ara i diverses denegacions de llibertat provisional. Se n'ha fet massa soroll, per a les poques nous que hi havia.