Doncs sí. Què volen que els digui. Sentir els al·legats serens, d'una gran dignitat i enteresa democràtica, d'una emotivitat molt difícil d'explicar en unes poques línies, de persones amb conviccions democràtiques profundes, així, durant més de dues hores, en un document per a la història, ha estat molt dur. Res no et prepara per veure com es preparen per rebre condemnes severíssimes persones a qui tens afecte i amb qui has compartit durant anys moltes hores. Amb totes elles, amb uns més i amb altres menys. Persones, totes elles, sense cap voluntat de màrtirs però que no tenen un retret, un mal gest, una paraula pujada de to.

Dirigents polítics i socials que accepten el seu destí com baules d'una cadena per la lluita nacional de Catalunya, per les llibertats, i pel reconeixement del dret a l'autodeterminació, una cosa que avui es tradueix en acordar un referèndum. Abans el catalanisme i avui l'independentisme tenen una característica fonamental: la perseverança. Una cosa que, en els pitjors moments, en els més difícils, fa que emergeixi llum de les tenebres. Allò que un Mariano Rajoy desbordat per la hiperactivitat d'iniciatives de les bases de l'independentisme no va trobar cap altra frase millor per explicar que amb aquell "els catalans fan coses".

De vegades és un discurs, d'altres un gest o una simple mirada. En aquesta ocasió, una frase. La pronunciada pel president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, després de 604 nits a la presó ―qui més dies fa que és a presó provisional amb Jordi Sànchez― i amb la seva vehemència característica: "Ho tornarem a fer". Cuixart parlava per ell sol, però recollia en aquestes quatre paraules el quilòmetre zero de la nova etapa que ara s'inicia i que s'avança a les sentències. Data: 12 de juny de 2019.

Van ser hores de molta tensió, ja que, a diferència dels fiscals o la resta d'acusacions que s'han limitat a fer la seva feina o el que els han encomanat els seus superiors, els dotze demòcrates asseguts al banc dels acusats, cada un amb les seves vivències personals i la seva pròpia situació ―nou d'ells a la presó, tres en llibertat―, tenien marcat el dia del seu al·legat final des de fa moltes setmanes i havien treballat a fons el que dirien en els quinze minuts que els va donar el Tribunal Suprem per a la seva intervenció. Tampoc no van protestar per l'escàs temps concedit pel jutge Marchena i tots van deixar una idea amb què poder construir una crònica de les seves paraules.

Un a un, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó es van asseure en aquella petita taula que hi ha davant del tribunal i es van defensar de les acusacions i de les enormes mentides que s'han escoltat durant quatre mesos i cinquanta-dues sessions, gairebé totes de matí i tarda.

Fins i tot en una sala com la del Tribunal Suprem i davant d'uns magistrats aparentment insensibles al que allà estava passant, els al·legats de tots ells ressonaven i ressonaven entre aquelles quatre parets que ho han vist tot en la seva llarga història. Com serà que encara que l'any té 365 dies fins i tot els dies són els mateixos? El 6 de juny de 1935 el Tribunal de Garanties Constitucionals condemnava per deu vots a favor i vuit en contra Lluís Companys i els membres del Govern a 30 anys de reclusió major i inhabilitació absoluta. El número 163 de la Gaceta de Madrid de data ¡12 de juny! d'aquell mateix any ho publicava a les pàgines 2123 i següents i recollia el vot particular dels jutges dissidents que demanaven l'absolució amb un argument que bé podria valer per avui dia: "Debe absolverse a los procesados, cuya conducta solo podrá ser enjuiciada por la opinión pública en el campo de la política y por la Historia".