Hi va haver un temps a Espanya, durant la dictadura franquista, en què el Ministeri d'Informació era el responsable de controlar la informació i la censura de premsa i ràdio. Des de 1951 que va ser creat, fins a 1977 que va ser suprimit, va tenir únicament vuit titulars encara que cap dels seus responsables no va ser tan famós i tan polèmic com Manuel Fraga Iribarne. Diversos editors de diaris han explicat quina va ser la seva relació amb la censura espanyola d'aquells anys, així com nombrosos artistes i professionals de la cultura. Cantautors de la Nova Cançó eren escorcollats de manera permanent i les seves lletres sotmeses a una autèntica censura, sobretot arran de la irrupció en espectacles d'ampli format d'artistes com Quico Pi de la Serra, Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i, és clar, Lluís Llach.

Recordo com ho explicava en un dels seus concerts de comiat el cantant de Verges, comentant un dels seus temes de més èxit, L'Estaca, que primer va ser autoritzada pel règim franquista i després prohibida. Però quan va voler aplicar-se la prohibició, la cançó era tan famosa que era el públic que la taral·lejava i la lletra s'havia convertit en un símbol d'oposició al règim. Com li agrada al poder a Espanya prohibir i manar! En el fons, els anys de dictadura han deixat un llast de vegades imperceptible però que sol fer-se evident quan hi ha conflicte. És aquesta actitud autoritària, del ordeno y mando, que exerceix qualsevol que té un mínim poder encara que sigui durant un instant. I que porta, de vegades, a situacions que voregen l'absurd.

Hem vist aquests dies com aquests senyors jutges que formen la Junta Electoral Central han decidit que als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA), o sigui, a TV3 i Catalunya Ràdio, un no es pot referir als líders polítics empresonats com a presos polítics i als membres del Govern residents a Brussel·les com a exiliats. Tant li fa que sigui un disbarat de la Junta Electoral la decisió, del que es tracta és que no es parli de presos polítics i exiliats. Potser deixaran de ser presos polítics i exiliats perquè no se'ls denomini així? En quin món viuen aquests senyors de toga negra, medalles i punyetes?

Una batalla similar es va produir amb els llaços grocs i la seva prohibició al balcó del Palau de la Generalitat. La JEC va obligar la seva retirada i lluny de guanyar una batalla la va perdre perquè avui dia hi ha moltes maneres de sortir derrotat. Quan un acaba fent una batalla contra uns llaços grocs i contra paraules com "exiliats" i "presos polítics" el que menys li sol passar és perdre el nord ja que la gent escull el seu propi camí. La llibertat d'expressió és exactament això: dir les coses com són i ningú no em convencerà de què Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolor Bassa i Quim Forn no són presos polítics i que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel no són exiliats.

La força de la paraula i la veritat no són patrimoni del poder i menys encara si s'exerceix de manera autoritària.