La decisió del tribunal correccional de París d'inhabilitar la política francesa Marine Le Pen per desviació de fons públics durant cinc anys i de condemnar-la a quatre anys de presó, dos d'ells ferms, és, lluny del que pugui semblar a primera vista, una notícia incòmoda. Cada vegada més, la justícia està adoptant un paper al món que acaba desembocant en una intervenció als processos electorals en curs i amb això cal anar molt amb compte. No defensaré Le Pen, la ideologia de la qual em repugna. Tampoc no entraré en la seva culpabilitat o innocència, ni el moment en què surt una sentència sobre la desviació de fons entre 2004 i 2016 cap a dotze assistents de diputats europeus del partit en aquelles legislatures, mitjançant contractes ficticis. És a dir, eren a sou de l'Eurocambra i en realitat treballaven per al partit. Per què serà que això no és tan estrany el 2025 i ningú més no ha estat processat ni a Brussel·les, ni a Madrid, ni a Barcelona?

Que un jutge intervingui de manera tan taxativa, impedint presentar-se a una candidata que podia arribar a ser la pròxima presidenta de la República francesa en les presidencials previstes per a 2027, és agafar un camí costerut. En aquest cas, la malversació no comporta enriquiment personal sinó una desviació il·lícita d'uns diners públics que no eren per a aquests menesters. En els últims temps, cada vegada estem assistint a més casos en què els ciutadans poden arribar a pensar que s'està produint una persecució per part dels jutges a governants o aspirants a assumir el poder. Ho pensen a Espanya, sense anar més lluny, Pedro Sánchez i el govern socialista, que ha denunciat una persecució judicial de la seva família, per descavalcar-lo del poder. I també als Estats Units, on Donald Trump va denunciar una persecució similar per impedir-li accedir a la Casa Blanca. No són casos comparables, però sí que tenen en comú una intervenció de la justícia poc explicable per a àmplies capes de l'opinió pública i, sobretot, per als seus seguidors respectius.

Que un jutge impedeixi presentar-se a les eleccions a una potencial presidenta de França és agafar un camí costerut

Abans, fa quatre, cinc dècades o més, no hi havia aquesta sensació a l'opinió pública. O, potser, hi havia una impunitat acordada que ho tapava tot, com hem pogut confirmar, més recentment, a Espanya, amb el cas del rei Joan Carles, els seus cobraments de comissions i la impunitat de la qual ha gaudit com a cap d'Estat. És un fenomen relativament nou que va arrencar a Itàlia el 1992, conegut com a Mani pulite, pilotat per un equip de magistrats dirigit per Francesco Saverio i format per l'advocat i exjutge Antonio Di Pietro, la jurista Ilda Boccassini, el fiscal Piercamillo Davigo i Gherardo Colombo, que durant més de trenta anys va ser magistrat del Tribunal de Justícia, la Fiscalia de la República de Milà i la Cort de Cassació. Aquell procés, conegut com a Tangentopoli, va descobrir una extensa xarxa de corrupció política que implicava els principals grups polítics del moment, així com diversos grups empresarials i industrials, i nombroses autoritats, des d'alcaldes fins a membres del parlament. Però, potser, aquell bon camí iniciat a Itàlia ha tingut desviacions que ara costen més d'explicar.

Sigui com sigui, Le Pen ha estat apartada i, en principi, no es podrà presentar a les presidencials. Veurem si és una ajuda indirecta més a la ultradreta, que pot encapçalar el discurs de la persecució judicial. A Trump, als Estats Units, no li va sortir precisament malament i el veurem alinear-se amb Le Pen, en una curiosa aliança en la qual també hi haurà Vladímir Putin. Per més que el president rus ha intentat qüestionar la democràcia europea, cap lliçó no pot donar Putin, que més aviat es comporta com un dictador i ha establert la més forta i personal autocràcia, posant fi a totes les institucions després de 25 anys de poder absolut. Però encara que sigui així, la democràcia ha de guanyar també la batalla del relat, una cosa que a molts països és seriosament qüestionada. I no tot és culpa de la xarxa X, com fàcilment se'ns vol fer creure. Entre altres coses perquè davant dels errors comesos fa falta tenir davant un objectiu per culpar i molts n'han trobat un de fàcil i identificable per tothom.