Com si es tractés d'un rellotge suís de precisió, la justícia espanyola sempre acudeix rabent i veloç a recordar-nos que la repressió a l'independentisme català ni molts menys s'ha acabat i que pensa aplicar la mateixa plantilla en totes les causes que té obertes i que això durarà encara molts anys. Avui li ha tocat el torn al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha anunciat que envia a judici bona part de la Mesa del Parlament de l'anterior legislatura per haver permès que a la cambra legislativa catalana es debatés el dret a l'autodeterminació de Catalunya i es reprovés el rei Felip VI després de la sentència del Tribunal Suprem als presos polítics catalans. Així, els que llavors lideraven la majoria independentista a la Mesa, Roger Torrent (president), Josep Costa (vicepresident) i Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado (vocals) hauran de respondre a una petició de la Fiscalia d'inhabilitació de 20 mesos per als tres primers i de 16 per a l'exdiputada Delgado, que tan sols va participar en una de les dues votacions.

Com que ja hi ha el precedent de la Mesa del Parlament que va regir els destins de la cambra entre 2016 i 2017 i que va acabar amb una condemna d'inhabilitació similar a les penes que ara es demanen ―a excepció de la presidenta Carme Forcadell, que va ser condemnada a 11 anys i mig per sedició― el guió del desenllaç del judici sembla estar escrit, una vegada més, amb temps. La maquinària judicial és implacable i demostra que per a ells no hi ha aturada que valgui en la confrontació entre l'estat espanyol i Catalunya. Es prenen el seu temps, però fan evident que de la situació actual només es podrà sortir amb una llei d'amnistia, ja que els 3.000 represaliats que guarden torn aniran corrent, més aviat o més tard, la mateixa sort.

Posar en primera línia de l'embat democràtic l'amnistia ―sense renunciar a l'autodeterminació― és una bona prova de foc per revertir la idea que un es troba permanentment a moltes ambaixades establertes a Madrid, en les quals sempre s'escolta el mateix: "Bé, Sánchez ha donat una oportunitat al diàleg i ha rebaixat la tensió amb Catalunya". És fins i tot pesat revertir aquesta idea, ja que el president del govern espanyol ha instal·lat aquest frame amb la total aquiescència de mitjans de comunicació i l'establishment. Ja els sembla bé i si algunes energies han de cremar, seran sempre per blindar el Rei amb documents vergonyosos com la carta del seu pare comunicant-li que mantindrà la seva residència a Abu Dhabi encara que visitarà Madrid puntualment. Per als futbolers, el símil correcte de Sánchez i el diàleg seria el del llegendari entrenador de futbol Helenio Herrera, el Mago, que el 1959 va encunyar l'expressió "guanyar sense baixar de l'autocar".

La decisió d'asseure al banc dels acusats quatre integrants de la Mesa del Parlament de l'anterior legislatura, començant pel seu president, no deixa de ser l'altra cara de la moneda de l'arxivament que ha realitzat la Fiscalia Anticorrupció dels delictes de Joan Carles I. Que tot el que se'ns explica a la resolució de la Fiscalia acabi per un o un altre motiu en res no fa sinó reafirmar que no tots els ciutadans són iguals davant de la llei. Ni de bon tros: uns van per una catifa vermella i els altres per un camí d'espines. Però no només això, per si no hi havia prou vergonya continguda a la carta de l'emèrit, ara se'ns ha explicat ―i només han passat 48 hores des que es va fer pública― que va ser pactada entre la Zazruela i la Moncloa i que el rei exiliat només va haver de firmar-la. Mentrestant, Sánchez diu que les explicacions de l'emèrit són insuficients. Esclar que ho són. Però tu què has fet, president?