Es compleix aquests dies un any de la investidura fallida de Jordi Turull com a president de la Generalitat, del reingrés a la presó del mateix Turull, Josep Rull, de Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell i de l'exili de Marta Rovira a Suïssa. Tres fets diferents amb un fil conductor: la repressió de l'Estat espanyol a l'independentisme. Com veiem ara en el judici del Tribunal Suprem -i ja som a la sisena setmana-, l'acusació de rebel·lió, que és la que justifica la presó provisional, està lluny de ser provada per més que els guàrdies civils s'obstinin a descriure d'una manera apocalíptica els esdeveniments davant de la Conselleria d'Economia i el referèndum de l'1 d'octubre. Violència, sense anar més lluny, és la de molts caps de setmana a París a càrrec dels Armilles Grogues. Quina pena caldria demanar contra els manifestants gals d'acord amb el criteri del Suprem?

Ha calgut que passés un any perquè veritats d'aquells dies que són grans com una casa fluïssin sense condicions i es poguessin dir algunes de les evidències que la lluita partidista i caïnita del moviment independentista i també sobiranista no va saber, no va voler o no va poder abordar. Cal agrair que hagi estat Xavier Domènech, l'expresident dels comuns al Parlament i coordinador de Catalunya en Comú fins al setembre de l'any passat, que va deixar tots els càrrecs públics, qui s'hagi qüestionat si van estar a l'altura amb la investidura fallida de Turull i l'amenaça evident d'ingrés a la presó l'endemà.

És obvi que no, tal com no ho va estar la CUP, i no van saber llegir la transcendència d'aquella votació que anava més enllà de la investidura d'un diputat, atès que implicava el desafiament de situar l'Estat en el tràngol d'haver de portar a la presó un president acabat d'escollir pel Parlament de Catalunya. El penediment no retornarà la política catalana a aquell moment, és obvi. Però és honesta l'actitud de Domènech. Cal entendre que pensa de la mateixa manera qui era aleshores portaveu de la formació Catalunya a Comú al Parlament, Elisenda Alamany, que acaba d'incorporar-se a la llista d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona. O Josep Nuet, que ha fet el mateix al Congrés dels Diputats.

Que importants que haurien estat els vots de Domènech, Alamany i Nuet fa un any! La història, almenys en aquest capítol, s'hauria escrit, potser, d'una altra manera. No va ser possible aleshores i tot emergeix un any després. El volcà que és la política catalana de vegades deixa anar veritats irrefutables que ens haurien de fer pensar.