Des de les eleccions espanyoles del 21 de desembre del 2015 han transcorregut 1.350 dies, hi ha hagut dos presidents de govern a la Moncloa i s'han celebrat dos comicis a Corts més, el 29 d'octubre de 2016 i el 28 d'abril de 2019. En aquest període de 1.350 dies, Espanya ha estat amb un govern en funcions, primer amb Mariano Rajoy i ara amb Pedro Sánchez, 438 jornades. O sigui, de cada tres dies, dos hi ha hagut govern i un no ha pogut exercir com a tal en tenir limitades les seves funcions. D'aquests dos dies de cada tres en què el president i els ministres que hi han hagut han tingut les seves competències sense restriccions legals s'han esquivat llargues campanyes electorals, inestabilitat parlamentària i canvis de lideratge al PSOE i el PP.
Més de catorze mesos sense govern ple –es pot arribar, almenys, als divuit si hi ha noves eleccions el 10 de novembre– donen una idea de la incapacitat espanyola per tancar acords. No amb Catalunya, que és evident. Sinó entre ells mateixos: l'esquerra del PSOE, amb l'altra esquerra de Podemos; i les dretes, abans dos i ara tres, en aquest renascut trifachito que va una mica més avançat que en el passat, com s'ha vist a les autonòmiques, darrere de l'antiga melodia de José María Aznar del tres en un.
Aquest dijous s'ha reprès l'activitat al Congrés dels Diputats amb un debat sensible sobre la pobríssima actuació del govern espanyol en la crisi de l'Open Arms, denunciada pels que quan eren a l'Executiu feien el mateix. Massa pobre tot, certament. I deu ser que el sistema polític espanyol ho aguanta tot: absència de govern, deutes impagats a les autonomies amb Catalunya al jutjat, totes les polítiques aturades. Qualsevol cosa llevat de parlar i intentar posar-se d'acord.
No és estrany que quan des de Barcelona se'ls proposa de dialogar no sàpiguen ni tan sols com començar a fer-ho. Qualsevol cosa, abans que adonar-se que la bola que creien definitivament desactivada s'està tornant a inflar sense que, pel mig, ningú de l'altre costat hagi dit ni tan sols "parlem".