El rebuig del Parlament de Catalunya a una iniciativa legislativa del PSC a "restablir els consensos a la societat catalana" i "establir un diàleg que permeti la reconciliació" posa de relleu dues coses: fins a quin punt les paraules són de vegades buides per més grandiloqüents que sonin i el camí en direcció contrària que han fet els socialistes en els últims anys fugint del seu passat catalanista.
Només així es pot entendre l'oposició contundent de qui manca en aquests moments de credibilitat després d'haver ajudat en grau de cooperador necessari en alguns casos i d'autor intel·lectual en altres a la suspensió de l'autonomia amb l'aplicació de l'article 155, la detenció del Govern i l'empresonament dels líders sobiranistes. La imatge del grup socialista al Parlament, impassible a l'homenatge que es va tributar recentment a la Cambra als familiars dels alts càrrecs detinguts, va ser més que cridanera. Que participés de l'escena el diputat democristià Ramon Espadaler, que va compartir governs sobiranistes i grup parlamentari amb alguns dels empresonats evidencia la profunditat de la ferida que s'ha produït.
En aquest context, la prèdica socialista difícilment pot ser creïble i pot anar més enllà de ser percebuda com una cortina de fum per provar d'expiar el seu comportament. No estem parlant d'una actitud o una posició al debat sobre la independència de Catalunya sinó sobre quin és l'actitud política i personal davant de l'empresonament injust del Govern i el fals relat de la violència als voltants del passat 1 d'octubre que ha estat la palanca per a les interlocutòries del jutge Llarena. Demanar diàleg després d'haver contribuït a empresonar els teus adversaris és tant com pensar que la societat és tan permeable a tot que pot digerir les mentides una a una sense adonar-se'n.