Que l'estat espanyol busca acabar amb el català per la via d'eliminar la immersió lingüística en l'edat escolar és una veritat universal. Que Catalunya no ha aconseguit parar aquesta ofensiva judicial, política i mediàtica, també. Espanya és una màquina imparable de fer independentistes i sap molt bé el que ha de fer: asfixiar les demandes catalanes. Demandes que, en síntesi, es resumeixen en dues: llengua i diners. Al català se'l va començar a perseguir en obert amb Ciutadans i la premsa establerta a Madrid.

Aquella batalla, que va trobar en Albert Rivera el màxim exponent i que va recollir tota la legió d'aviciats de dècades anteriors, es va fer fort a la capital espanyola, va trobar l'aparell judicial més disposat que mai a corregir les cessions de la transició a Catalunya en matèria lingüística i va tenir el suport d'un cert stablishment català, desitjós de tornar com més aviat millor al castellà sense cap risc de ser assenyalat. Recordo més d'un que fins i tot havia catalanitzat el seu nom, sospirar perquè el català quedés entre les quatre parets de les escoles, com si es tractés de l'anglès. O a TV3 i Catalunya Ràdio, com a excepcions, no amb la voluntat d'expandir la llengua pròpia de Catalunya fins a l'últim racó de la gran majoria dels mitjans de comunicació.

Que aquest dimarts el Tribunal Suprem hagi acordat obligar que les escoles catalanes hagin de fer un mínim del 25% de les classes en castellà és el corol·lari esperat al que ha succeït aquests últims anys. El diàleg amb l'Estat és impossible perquè ha decidit descatalanitzar Catalunya i no pararà fins que davant es trobi una resposta contundent, inequívoca i sense matisos. Les rodes de premsa, les protestes dels partits, les declaracions pujades de to, ja es donen per descomptades. Això no els mourà gens ni mica de la seva anàlisi actual: Catalunya està desarborada i perduda en les seves batalles fratricides.

I, lamentablement, hi ha, en els últims anys, massa casos en què la batalla entre els independentistes ha estat extenuant. De fet, no va a menys en els últims temps. I, contràriament, no va a més la fortalesa de Catalunya a Espanya. Caldrà donar-li la volta com un mitjó tard o d'hora, practicar una política d'estat i defensar la identitat del país si s'aspira un dia a reconstruir-lo. I, sobretot, aprofitar bé la força que es té. En política, el principal actiu és ser imprescindible i l'independentisme ha llançat per la borda aquesta posició per les seves batalles estèrils. No hi ha cap altre camí: unitat. Perquè l'estat espanyol ha trobat un filó en la divisió i, al final, el que pot passar és que el partit que sobrevisqui de la baralla independentista no és que gestioni l'autonomia, sinó que no tindrà ni els poders que antany tenia un governador civil.