Llegeixo moltes anàlisis aquestes últimes hores a Catalunya i a Espanya, pocs a favor i molts en contra, tot sigui dit, del fet que Carles Puigdemont decidís no lliurar-se a la policia, a l'espanyola a la frontera de la Jonquera o a la catalana a Barcelona, i lliurar-se sense oposar cap resistència. Tot això, segurament, per passar un temps llarg a la presó d'Estremera o a la de Soto del Real i que el Tribunal Suprem pogués, a la fi, cobrar-se la peça que persegueixen amb afany i desmesura d'ençà del 2017. En aquest popurri d'opinants i d'editorials de diari, passa o s'intenta que passi desapercebut, com si fos una cosa insignificant i, en canvi, és nuclear, el fet que, aprovada la llei d'amnistia pel Congrés dels Diputats el 31 de maig passat, Puigdemont i tota la resta de represaliats haurien d'haver pogut acollir-s'hi sense cap problema, si no s'haguessin fet veritables barbàries per impedir-ho. Per què no es diu que el nus gordià del que va succeir dijous a Barcelona és que l'alta magistratura espanyola no ha acceptat aplicar la llei d'amnistia?

Ho hem de llegir a la premsa estrangera com antany, sigui més aviat de dretes, liberal o d'un cert caire socialdemòcrata. Però, aquí, hi ha una amnèsia interessada quan hi ha pel mig el Tribunal Suprem o altres instàncies judicials, tret de quan es tracta de Pedro Sánchez: llavors sí que La Vanguardia o El País se senten interpel·lats com a guàrdia de corps de la Moncloa. Perquè no poden assenyalar, com la revista nord-americana Newsweek, que la negativa del Suprem a acceptar la llei aprovada pel Parlament, que concedeix l'amnistia als polítics catalans, exemplifica una altra faceta d'extralimitació judicial i desafia directament la sobirania legislativa, en un intent de frenar qualsevol nou propòsit d'independència catalana perseguint Carles Puigdemont en una acció que soscava el sistema democràtic.

Per què no es diu que el nus gordià del que va succeir dijous a Barcelona és que l'alta magistratura espanyola no ha acceptat aplicar la llei d'amnistia?

Es pot posar la càrrega de la prova en Puigdemont, però això és tant com fer-se trampes al solitari, una vegada que als magistrats Pablo Llarena o Jesús María Barrientos els han estirat les orelles. El president va fer els seus deures: va arribar a Barcelona amb prou temps dimarts passat, tenia un discurs molt més que esbossat per a la sessió d'investidura de Salvador Illa, i amb el seu equip de seguretat es van sospesar totes les opcions per provar d'entrar al parc de la Ciutadella, on hi ha la seu del Parlament de Catalunya. El dispositiu policial dels Mossos, endegat a començaments de setmana, d'una proporció més pròpia d'una amenaça d'atemptat que de qualsevol altra cosa, va fer descartar qualsevol possibilitat d'una acció sorpresa prèvia a la investidura, que li permetés accedir a la cambra catalana. A més a més, calia calibrar els efectes d'una reacció desproporcionada dels Mossos, com així es va veure després, quan els agents van llançar gas pebre als manifestants, sense que s'hagués produït una situació prou violenta que ho justifiqués.

No es podia entrar a l'hemicicle, participar com un dels 135 diputats a la investidura d'Illa i intervenir com a president del grup parlamentari de Junts, i no hi havia raons polítiques per portar més enllà la participació en el míting de benvinguda davant dels seus simpatitzants. Davant d'aquesta situació, només hi havia dues opcions: lliurar-se a les forces de seguretat per ser detingut o desaparèixer amb rapidesa i enmig del caos regnant tractar d'emprendre viatge de retorn a Waterloo. La decisió era fàcil. L'èxit, en canvi, era difícil. Va sortir bé i hi va arribar lliure, després de travessar la frontera per la Jonquera. El jutge Llarena no té el president detingut i ja ha començat a demanar explicacions a Interior, als Mossos, al ministre Marlaska i a la ministra de Defensa per saber els "elements que van determinar el fracàs" de l'operatiu policial. Els informes no podran ser com les explicacions públiques culpant Puigdemont. Dubto que en tingui prou amb una cosa tan naïf.