La presentació per part de Junts pel Sí i la CUP de la proposició de llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República al registre del Parlament és la constatació que la setmana vinent la Cambra catalana serà objecte d'una sessió plenària decisiva de cara al referèndum de l'1 d'octubre. La proposició de llei ha entrat com un míssil de llarg abast del qual es desconeix encara amb precisió si impactarà o no en el punt neuràlgic de l'objectiu tot i que pel camí les destrosses realitzades són notables. Quaranta-vuit hores després de la manifestació arran dels atemptats del 17 d'agost, que a Madrid ha estat llegida com un clar desafiament a l'statu quo que encarnen en primer lloc el Rei i el president del Govern espanyol; vint-i-quatre hores més tard que el president Puigdemont anunciés en una entrevista en aquest diari que proposaria a Mariano Rajoy una negociació curta si guanya el sí; aquest mateix dilluns, els dos grups parlamentaris, que tenen la majoria absoluta a la Cambra, han traspassat el llindar fixat per aquells incrèduls que afirmaven que aquesta llei no es presentaria.

No només s'ha fet pública en un acte realitzat des d'una de les sales del Parlament sinó que el que és més sorprenent: ha agafat l'oposició en fora de joc i sense embastar un discurs mínimament sòlid. Recórrer al malestar que hi ha a l'independentisme per la manifestació de dissabte no només és una equivocació més sinó que demostra una certa malaptesa a l'hora de dissenyar estratègies. El fet que existeixi un compromís d'aprovació abans del referèndum obeeix a un vell acord de voler acompanyar el resultat del referèndum de l'arsenal jurídic necessari per a una ruptura si guanya el sí. La resposta del president del Govern espanyol des de París, assenyalant que no es pronuncia sobre rodes de premsa, és certament de baixa intensitat però casa malament amb la precipitada crida del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, oferint-se per establir un guió conjunt de resposta a l'independentisme català.

A 89 articles i tres disposicions finals, la proposició de llei recull el pas de la llei a la llei. De la llei espanyola actual a una llei catalana en un nou Estat. Des de la possibilitat de tenir la doble nacionalitat i la constatació que català i castellà seran oficials, fins a l'assumpció del personal de les administracions públiques de Catalunya i la subrogació per part de l'Estat català dels contractes, convenis i acords de l'Estat espanyol. Com també el paper del president de la República, el capítol del poder judicial, les finances i l'inici del procés constituent que s'iniciarà amb un procés participatiu, seguirà amb unes eleccions i acabarà amb la ratificació d'una constitució.

És obvi que la batalla final cap a l'1 d'octubre entra en una fase decisiva que no aturaran els tribunals ordinaris, amb processos necessàriament molt més lents. No sembla tampoc clar que el Tribunal Constitucional vulgui adoptar un paper que no li correspon i al qual vol empènyer-lo el govern del PP. Per això, Albiol torna a parlar del 155 de la Constitució i alguns ministres comenten en veu baixa la possibilitat de recuperar per a l'Estat i de manera transitòria el control dels Mossos d'Esquadra o la tutela dels centres escolars. Potser tot és molt més senzill: hi ha molts plans i moltes idees però difícilment realitzables sense una erosió alta. I aquest desgast és el que si es pot ningú no vol assumir.