Es comença a escampar la idea que el que defineix Espanya en aquests moments és la seva justícia. Un grapat de jutges que, amb les seves decisions, estan situant el país de vegades en un cert estat de xoc, en altres ocasions al límit de la mínima lleialtat entre socis de la UE, en d'altres en contra de la llibertat d'informació o molt lluny de la llibertat d'expressió. Tot això, succeeix amb una periodicitat tal que costa de reconèixer la feina en alguns estaments judicials i, més aviat, hi ha la sensació que impera una certa justícia a la carta, el pitjor que pot succeir en un estat de dret.

La decisió de l'Audiència de Navarra en el cas de La Manada, que decreta la llibertat provisional per als cinc condemnats a nou anys per abusos sexuals a una jove, durant els Sanfermines del 2016, i previ pagament d'una fiança de 6.000 euros, és una atrocitat. I també un insult per a les dones que diàriament experimenten la desprotecció i la violència masclista. Que en vigílies dels Sanfermines del 2018 s'adopti una decisió d'aquest calat hauria de fer reflexionar tots aquells que tenen al seu abast revertir situacions com aquesta. No és aquest el missatge que s'hauria d'enviar a la societat des del poder polític i el poder judicial i que no pot ser aliè al sentiment d'impunitat estès en àmplies capes de la societat.

Malgrat la gravetat del cas de La Manada, en les últimes 24 hores s'han produït situacions que no són normals en altres països de la UE i que acaben transmetent la idea que hi ha un marc judicial espanyol molt diferent al del nostre entorn. La simple comparació de la llibertat provisional per als que, segons la justícia, va ser una condemna per abusos sexuals i per a moltíssims juristes un cas palmari de violació amb la presó provisional indefinida per als nou independentistes catalans pels fets de la concentració davant de la Conselleria d'Economia o per la votació de l'1 d'octubre és una ignomínia.

I aquest marc judicial excepcional no només ho és per els presos polítics catalans, la qual cosa ja és una excepció important en si mateixa que ja està sent corregida o esmenada a l'estranger encara que no afecti els que avui estan empresonats a Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco. A títol d'exemple, la resposta del jutge degà de Madrid, que s'ha negat a tramitar la citació de la justícia belga al jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena arran d'una demanda per falta d'imparcialitat presentada pels consellers exiliats a Brussel·les. No és que hi hagi hagut un pronunciament judicial sobre això sinó més aviat que el jutge degà ha fet un "no procedeix" i punt.

En aquestes hores s'ha produït també la condemna d'una inhabilitació durant sis mesos de l'alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, de la CUP, per no haver despenjat una estelada del balcó de l'ajuntament. Una condemna certament sorprenent. Cal recordar que, al seu dia, l'assumpte va ser arxivat pel jutjat de Berga i que els fets van succeir el 2015. Ara ha estat a partir d'un recurs de la fiscalia i un nou pronunciament del TSJC que ha estat condemnada.

Acabem el relat de les actuacions judicials més cridaneres amb la imputació de sengles periodistes, Ignacio Escolar i Raquel Ejerique, d'Eldiario.es per un presumpte delicte de descobriment de secrets en el cas de l'expresidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes. La tasca d'aquest mitjà en la dimissió de Cifuentes va ser determinant i costa d'entendre com es poden posar en aquest cas portes al camp en la tasca d'informar i publicar notícies. I, finalment, hi ha l'arxivament per part de l'Audiència Nacional i la jutgessa Lamela de la querella pel cas del Castor i la construcció del magatzem de gas.

Només vint-i-quatre hores donen per tot això a la judicatura espanyola. Suficient perquè la preocupació no sigui una mera anècdota.