La decisió del Tribunal Constitucional alemany de desbloquejar el desemborsament dels fons europeus, que aixeca el bloqueig en què es trobaven fruit d'un recurs que s'havia presentat, és una bona notícia per als països receptors, entre ells Espanya. Gairebé 800.000 milions d'euros que la Unió Europea posa a disposició dels estats per impulsar l'economia després de la crisi de la pandèmia que han patit i que ha afectat de manera desigual els ciutadans del continent: els països rics han tingut els seus governs subministrant quantitats importants de diners a fons perdut per a empreses i negocis; mentre que els altres, entre ells Espanya, han deixat a mercè dels recursos propis o de crèdits tous el frondós teixit de petites i mitjanes empreses i d'autònoms. Ara falta un últim tràmit, que no és poca cosa, que és que els nou estats que encara no ho han ratificat ho acabin fent.

Una vegada s'ha dit que és una bona notícia, val més que els governs, començant pel català, el present i el futur, comencin a deixar de banda la idea que la ingent quantitat de diners que repartirà la UE serà la solució a una part important dels problemes que travessa l'economia catalana. Sobretot per dos motius: primer, mentre aquí es discuteix si hi ha d'haver o no en el nou govern un comissionat, molts dels projectes ja han sortit des dels diferents ministeris amb direcció a Brussel·les. En segon lloc, no està previst que aquests diners siguin un substitutiu dels ajuts que el govern espanyol no ha donat als sectors més perjudicats amb la crisi, sinó una injecció per a reformes estructurals i aquí les grans empreses ja fa molts mesos que van córrer a presentar projectes.

Compte que no passi com amb la Superlliga de futbol, en la qual, segurament, més d'un president d'algun dels dotze clubs que van donar el vistiplau a la idea ja havia fet els comptes de la lletera amb la destinació dels centenars de milions que rebria amb la Superlliga i que eren una gran ajuda en un any de pandèmia amb els estadis buits i molts mesos amb les competicions aturades. De sobte, tot es va esvair —veurem si definitivament o temporalment— i es va despertar sent igual de pobre que 48 hores abans i amb la mateixa quantitat de deute. Molt em temo que l'exemple pot acabar valent per al Govern en el tema dels fons europeus, que tindrà poca cosa a gratar i que acabarà tenint autonomia real tan sols per repartir les restes de la menudalla.

L'experiència demostra que quan es tracta de cedir decisions transcendents —i els fons europeus en són un exemple molt clar— la centralització espanyola funciona sempre. Bé sigui per un ministeri o per un alt funcionari que sap des de fa dècades perfectament com es fan aquestes coses. No hi haurà cap ministre que deixi que un conseller sigui el catalitzador de projectes autonòmics i això només s'ha de parlar amb grans i mitjanes empreses catalanes que ja tenen tancats els seus expedients amb destinació Brussel·les previ pas per Madrid. Perquè si no ho feien així, corrien el risc de quedar-se fora del repartiment. I és que la política real té, lamentablement, molts casos com aquest.