Des de fa molt temps vinc defensant que s'hauria de modificar la llei electoral municipal atorgant una prima als partits guanyadors per evitar que es desnaturalitzi aritmèticament la voluntat dels electors en uns comicis en què la persona que és al capdavant és molt important per al resultat. És cert que ja hi ha uns mínims mecanismes de correcció partint que el partit guanyador només pot ser desplaçat de l'alcaldia amb una majoria absoluta del consistori però, a la fi, en molts casos arribar primer no suposa cap avantatge ja que els pactes es negocien a nivell estatal i sota la premissa que 'jo et dono aquí i tu em dónes allà'. Així entren en les negociacions estratègies de partit -'no sé, et canvio Manresa per Tarragona o Sitges per La Seu d'Urgell', per posar dos exemples a l'atzar- i la voluntat de l'elector queda en segon terme.

Segurament, mai com en aquesta ocasió, no s'havien posat tan de manifest a Catalunya els dèficits de la llei electoral municipal. En aquests moments les quatre capitals principals poden caure d'un costat o un altre i tot acabarà decidint-se als despatxos. Els quatre guanyadors de les eleccions, Maragall (ERC) a Barcelona, Madrenas (JxCat) a Girona, Ballesteros (PSC) a Tarragona i Pueyo (ERC) a Lleida depenen de com es desenvolupin els esdeveniments i les negociacions, donant l'aparença que l'interès de la ciutat no és el prioritari. En aquest mercat pluripartidista en el qual tothom aspira a treure el tall més gran possible -res a dir ja que els partits són sobretot estructures de comandament, d'autoritat- regeix una màxima: poder màxim principis mínims. O, com diu un històric negociador de molts anys: "t'acabes posant vermell un dia, però tens poder per a quatre anys".

Alguna cosa d'aquesta premissa ha de ser certa quan el PSC diu portar en dipòsit els sis vots de Ciutadans i els dos del PP fins a sumar un màxim de 16 i reclama l'alcaldia i/o un pacte amb la formació d'Ada Colau. Tot, per desplaçar el guanyador de les eleccions, Ernest Maragall. Colau es deixa estimar, diu que no vol parlar de noms... però parla situant al mateix nivell el seu que el de Maragall. Tampoc ningú no ha descartat que acabi presentant la seva candidatura sense cap acord amb Valls i els seus Ciutadans. És a dir, que accepti gratis (és un dir) els vots de la formació de Rivera i Arrimadas de la mateixa manera que el PP va acceptar els de Vox a Andalusia. Què tenen en comú Colau i Valls? Un model de ciutat? Esclar que no. De fet, Valls deia en campanya que Colau i Ernest Maragall eren el mateix. I el portaveu de Cs, José Manuel Villegas, ha explicat les seves dues condicions per donar suport en alguns llocs a candidats d'esquerra: que reneguin de les polítiques de Pedro Sánchez i que avalin de manera explícita l'aplicació del 155. I som només al principi.