Deia Josep Tarradellas que en política es pot fer tot menys el ridícul. Cert que eren temps en què la mercadotècnia política funcionava molt menys i els que s'hi dedicaven ho feien desproveïts de gabinets de comunicació, d'imatge, de valoració a l'instant facilitada per alguna de les empreses d'enquestes. Però també és veritat que, si no fos per la rapidesa amb què es propaguen les notícies i les imatges, Pedro Sánchez estaria explicant-nos ara els molts temes que havia abordat amb el president dels Estats Units, Joe Biden, en el seu curt passeig amb ell, que no va arribar als 30 segons.

Després tornarem a què va donar de si el passeig. Però en algun racó de la Moncloa hauria de ser vigent la màxima que el ridícul cal evitar-lo sempre. Veure el president Sánchez com un figurant en un passadís provant de situar-se al costat del president Biden durant un trajecte d'uns 20 metres després que no se celebrés l'esperada i anunciada reunió entre ambdós ja frega el ridícul. Dir que, en aquest temps, inferior als 30 segons, havien abordat els llaços militars entre els dos països, la situació a Amèrica Llatina i la preocupació per la crisi migratòria en aquella regió... I que, a més a més, havien tingut temps perquè Sánchez felicités Biden per la seva agenda progressista i pel retorn als grans consensos multilaterals com el canvi climàtic és prendre la ciutadania per idiota, ja que no hi ha temps material ni tan sols per a l'enunciat dels temes.

El pes d'Espanya en l'esfera internacional apareix perfectament reflectit en aquest passeig opportunity substitutiu d'aquella photo opportunity a la Casa Blanca que aconsegueixen els que no són primers ministres sinó presidents considerats en l'argot internacional regionals o empresaris internacionals importants. Fins i tot Jordi Pujol en va aconseguir una, el 1990, amb el llavors president George Bush, que el va rebre a la Casa Blanca durant sis minuts. Una eternitat si mirem, cronòmetre en mà, el passeig Biden-Sánchez a la seu de l'OTAN aquest dilluns a Brussel·les.

No és estrany que Espanya tingui una necessitat imperiosa de treure a passejar permanentment pel món la Marca España, per tal de revertir la imatge d'un país en el qual hi ha presos polítics, es violen permanentment drets fonamentals, es persegueix ciutadans d'una determinada ideologia i la policia actua amb violència davant ciutadans que l'únic que volien era votar. La setmana que ve, el Consell d'Europa renyarà Espanya; per primera vegada, els tribunals europeus han tornat la immunitat parlamentària als eurodiputats independentistes que la van perdre per pressions del govern espanyol, les euroordres d'extradició són ara com ara paper mullat i la justícia espanyola es desacredita a pas ràpid a Europa. En aquest context, és clar, fins i tot un breu passeig sembla una gran cosa.