Un recent informe enviat pel govern espanyol al jutjat número 13 de Barcelona assegura que no hi ha hagut malversació de diners públics en l'organització i celebració del referèndum del passat 1 d'octubre. Encara que el document ha hagut de ser elaborat per càrrecs de la Generalitat tutelada per Madrid, a l'hora de la veritat el remitent no ha estat ningú més que el Ministeri d'Hisenda, dirigit per Cristóbal Montoro. La notícia és rellevant, ja que si els presumptes delictes que imputa als membres del Govern el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena en diferent grau de participació són els de rebel·lió, sedició, malversació, prevaricació i desobediència, caldrà veure com construeix un al·legat acusatori a mesura que aquests hipotètics delictes van caient. I no només com el formula en l'escrit acusatori final, sinó també en l'euroordre que dirigeixi a Brussel·les per demanar l'extradició del president Puigdemont i també en el cas dels quatre consellers que l'acompanyen a la capital comunitària, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

El retard del govern espanyol en la tramesa de l'informe ha permès donar per descomptat durant molt temps que la partida de cinc milions que es va habilitar als pressupostos de la Generalitat amb l'epígraf de "consultes electorals" havia estat destinada per part de la Generalitat a organitzar l'1-O. Els alts càrrecs del Govern ho han anat negant per activa i per passiva, però el document del Ministeri és en aquest sentit taxatiu. Ni desviació de diners, ni, per tant, malversació de fons públics. Veurem quin ús acaba fent el jutge Llarena d'aquest informe, però aquest hipotètic delicte té a partir d'ara un grau de dificultat probatori molt més complicat.

Dels altres quatre presumptes delictes, diferents juristes han afirmat que els de rebel·lió i sedició no es donaven. El primer l'ha qüestionat fins i tot l'expresident Felipe González i els altres dos, personalitats del món judicial tan poc sospitoses de sintonia amb l'independentisme com l'exfiscal José María Mena o el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín. Mena i Pallín no són els únics però en qualsevol cas simbolitzen un punt de vista concloent des d'una mirada molt distant ideològicament. Això dona una idea de l'ardu camí que espera a Llarena a Brussel·les si acaba impulsant l'euroordre per tots els delictes que maneja o en el cas de la dirigent de la CUP i exdiputada Anna Gabriel exiliada a Suïssa i sobre la qual també ha assenyalat que emetrà una ordre de detenció i extradició arribat el moment.

I és que, al final, costa veure una mica més que desobediència en el cas que ens ocupa i això és molt poca cosa per a tot l'aparell polític i judicial que s'ha posat en marxa per actuar contra l'independentisme català. I això, cada vegada hi ha més gent que ho veu. Dins i, sobretot, fora d'Espanya: en aquesta Europa en la qual un dia els seus tribunals hauran de jutjar també aquest cas.