D'un temps ençà, les fake news circulen més ràpid fins i tot que les notícies. Hem viscut les últimes hores embolicats informativament parlant d'una que tenia un títol atractiu per als unionistes i els que proven de bloquejar com sigui el moviment independentista: "L'Institut Luther King dels EUA demana que Torra deixi de fer servir la seva figura", deia El Confidencial, el diari que havia entrevistat el director de l'institut, Clayborne Carson, en grans titulars. A la velocitat de la llum, la majoria dels diaris de Madrid i una part dels de Barcelona han donat, sense més ni més, validesa a la notícia i amb gran ostentació a les portades digitals o a les pàgines de paper. Molts dels líders polítics del 155 també han seguit eufòrics la corda mediàtica. Però el globus s'ha punxat hores més tard quan el director de l'Institut Martin Luther King, Jr. ha desmentit categòricament el titular de la informació i diversos aspectes significatius que se li atribuïen a l'entrevista.

La manipulació de les seves paraules és escandalosa. N'hi ha prou amb llegir el text del desmentiment que ha fet i que tant ha molestat els que havien publicat l'entrevista. El diari ha fet públics diversos talls de veu, però les parts més polèmiques, inclòs el titular, no hi són entre els minuts que ha penjat. Però, en part, és igual: no ocuparà mai en els mitjans tant espai i tant temps el desmentiment com la falsa notícia. A més, els líders unionistes que havien donat cobertura a la falsa notícia i que eren tota una legió de polítics i prescriptors han callat amb el desmentiment. Per què dir la veritat?, Borrell, Arrimadas, etc. Per què llegir que Carson està "sorprès i molest" quan ha descobert que se l'havia "citat malament" quan se li posava a la boca "que Martin Luther King, Jr. s'hauria oposat al moviment independentista català"? O quan més endavant assegura que s'"inquieta quan manifestants o líders no-violents són reprimits o castigats amb violència per la policia i els funcionaris de l'Estat".

Es podria continuar però no cal. És prou clar i el més decent seria reconèixer-ho així amb celeritat. Ja es veu que en els temps que ens ha tocat viure la veritat, moltes vegades, no és el més important. Els nostres polítics hi són al capdavant i, si no, n'hi ha prou amb una mirada a doctorands i màsters, l'última guerra de la política espanyola, el fangar en què està instal·lada i d'on no aconsegueix sortir. Vivim l'aniversari de la gran mentida de la política que va acabar amb el Govern Puigdemont-Junqueras a l'exili i a la presó, per una rebel·lió que no va existir i una malversació que tampoc no es va produir.

Va ser la culminació de l'atzagaiada de l'Estat espanyol, potser l'únic Estat democràtic que va decidir no fer política i que fossin els jutges els que dirigissin el país. Un combat democràtic es va convertir primer en una guerra bruta contra l'independentisme i després en un a por ellos beneït pel poder. I és on som. Sense que la política espanyola accepti el dret dels catalans de celebrar un referèndum i amb els mitjans de comunicació que fan moltes vegades una feina que no els toca.