Esquerra Republicana i el seu candidat, Ernest Maragall, han guanyat les eleccions a la ciutat de Barcelona i el germà de l'alcalde olímpic ocuparà el despatx que Pasqual va tenir entre 1982 i 1997. És una victòria històrica per a un partit històric que va tenir el seu últim alcalde a la capital catalana en la figura d'Hilari Salvadó, entre l'1 de juliol de 1937 i el 26 de gener de 1939, data en què es va exiliar a França. Durant totes les eleccions municipals celebrades a Barcelona fins a les d'aquest diumenge, els republicans han tingut un paper testimonial, una circumstància que s'ha trencat en aquests comicis, i, després d'una nit d'infart, s'han imposat a l'alcaldessa Ada Colau. Com les enquestes ja pronosticaven, el duel Maragall-Colau ha estat intens i s'ha decidit per la menor diferència de vots que mai no hi ha hagut en unes municipals a Barcelona, menys de 5.000 paperetes.

La victòria de Maragall es deu, fonamentalment, a tres factors: el creixement espectacular d'Esquerra a tot el territori, l'encert d'Oriol Junqueras amb la seva designació i, com va succeir a les eleccions espanyoles, el decantament de l'independentisme per la força política que ha sabut presentar-se com el vot útil davant de la desaparició del PDeCAT i el desordre permanent organitzatiu d'un espai necessitat des de fa massa temps d'un lideratge efectiu i real. Les eleccions municipals tenen la seva pròpia dinàmica, necessiten quatre anys de feina permanent i un partit ordenat. Tot això ho ha fet evidentment molt millor ERC en l'espai independentista.

La segona notícia de la nit en clau municipal és el retorn del PSC. Com va dir encertadament un dels seus portaveus, ha acabat la travessia del desert de la formació política que havia estat fins fa tan sols vuit anys la gran força municipalista de Catalunya. Sense tornar als resultats d'antany han agafat aire en aquests comicis, han millorat resultats al cinturó i poden tornar a presidir la Diputació de Barcelona, on empaten a 16 diputats provincials amb ERC. Si el 21-D Ciutadans va ser el vot útil de l'unionisme, les municipals li han vingut com anell al dit als socialistes, en les quals han aprofitat la seva implantació territorial. El resultat de Barcelona de Jaume Collboni, amb vuit regidors, a dos de Maragall i Colau, ha estat nefast per als comuns ja que no hi ha hagut vot útil de l'esquerra per a l'alcaldessa que, és de justícia dir-ho, ha estat molt millor candidata que responsable de Barcelona durant els últims quatre anys. La capital catalana necessitava un canvi si no volia caure en un pendent irreversible de decadència, i el tindrà.

Ni Manuel Valls ni Elsa Artadi no han obtingut uns bons resultats, ambdós molt per sota del que s'esperava d'ells. En el cas de l'ex primer ministre francès, caldrà veure si vol quedar-se quatre anys a l'Ajuntament escalfant els bancs de l'oposició o dona per finalitzada l'aventura barcelonina. Pel que fa a Artadi, inicia el camí que el seu antecessor Xavier Trias va començar el 2003 com a regidor i que va donar els seus fruits el 2011 quan va aconseguir l'alcaldia. Tanmateix, ERC no existia llavors i tenia espai per créixer. Ara no és tan clar. El PP, amb dos regidors, entra pels pèls si en el recompte definitiu no acaba quedant-se fora. La CUP surt de l'Ajuntament i la llista de Primàries que encapçalava Jordi Graupera tampoc no ha entrat.

El resultat de les eleccions europees, l'altra urna de la jornada a Catalunya, ha estat un triomf abassegador del president Carles Puigdemont, que ha tornat a demostrar que manté la comunió amb els electors catalans. El milió de vots aconseguits, la seva victòria a les quatre províncies, i el percentatge de suport popular del 28,53%, en preserven el lideratge en l'espai de Junts per Catalunya i li atorguen una posició d'hegemonia, sola o compartida, en l'espai independentista. Els que esperaven que, aquesta vegada sí, Puigdemont desaparegués del mapa polític català, s'han emportat, una vegada més, una gran frustració. Però el resultat també l'obliga a posar ordre si vol que a les urnes el seu partit sigui reconeixible pels electors. Això passa per definir molt bé l'espai polític a l'estranger, trobar un lideratge potent a Catalunya i endreçar d'una vegada per totes el Govern de la Generalitat, on molt pocs en la seva formació política semblen saber amb precisió quina és la seva funció. Puigdemont i Comín seran eurodiputats si aconsegueixen l'acta que els ciutadans els han concedit, una tasca complexa i que fins ara no té precedents legals per assegurar al cent per cent com s'acabarà resolent. A les europees, l'independentisme no arriba al 50% però es queda en el 49,72%, sumats els vots de les candidatures de Puigdemont i Junqueras. El percentatge més alt en uns comicis celebrats mai a Catalunya.