La decisió de les autoritats de Mèxic d'excloure Felip VI de l'acte formal de presa de possessió de la presidenta electa del país asteca, Claudia Sheinbaum Pardo, el pròxim 1 d'octubre, i, en conseqüència, no enviar-li cap invitació, ha provocat una crisi diplomàtica entre tots dos països que ha comportat l'absència de qualsevol representant espanyol a l'acte. El motiu al·legat és ben senzill i es remunta a la carta que va enviar al monarca espanyol el president mexicà sortint, Andrés Manuel López Obrador, el 2019, exigint-li una disculpa pública d'Espanya pel passat colonial i els abusos comesos durant la conquesta d'Amèrica. Ja sabem que a Espanya li costa molt reconèixer els seus errors històrics, però el cert és que s'estan accelerant les topades amb els governs d'aquell continent, especialment amb els d'ideologia més esquerrana.

Encara és molt present a tot Sud-amèrica el que va succeir el 2022, a la presa de possessió del president colombià Gustavo Petro. Felip VI va romandre assegut davant del pas de l'urna amb l'espasa de Simón Bolívar en la cerimònia, actitud que va ser considerada per molts països com a irreverent i feridora cap als seus símbols. Bàsicament, per Bolívia, Equador, Panamà, Veneçuela, Colòmbia i el Perú, que consideren l'espasa del llibertador un símbol de germandat anticolonial. No és l'únic cas, ja que abans s'havia produït el de la carta enviada pel president Obrador. Hi ha hagut altres exemples, com quan el 2021 el president nicaragüenc Daniel Ortega va carregar contra el colonialisme espanyol i va titllar els reis d'Espanya de lladres i assassins.

Aquells temps en què Joan Carles I, en to autoritari, reprenia Hugo Chávez, en la cimera iberoamericana celebrada el 2007, amb aquell famós "Per què no calles?" han passat la història

Hi ha hagut altres incidents amb els presidents del Perú i de Xile, també amb declaracions de tots dos pujades de to que no fan sinó alimentar la idea que hi ha un retrocés important en el és el pes i la influència de la monarquia espanyola —també, per extensió, del govern— en aquella zona, en la qual existeixen tants interessos econòmics, a més d'una relació que a nivell institucional s'està esquerdant. En el fons, el problema té molt a veure amb el reconeixement que la història colonial que Espanya ha mantingut viva dista molt de ser real i, per molt que li costi, haurà de reconèixer errors històrics i seguir el camí d'Austràlia, que va demanar perdó als aborígens el 2008 per les injustícies comeses durant dos segles, o el Canadà, que també va fer el mateix per haver arrabassat per força nens dels pobles indígenes per ingressar-los en internats, on van patir abusos. Podríem esmentar més països com Dinamarca —amb els inuits o esquimals de Grenlàndia— i Suècia —amb els samis o lapons— o Itàlia —pel tracte colonial a Líbia— i Holanda —pel seu passat esclavista—. Però aquest pas, Espanya es resisteix a fer-lo.

Aquells temps en què Joan Carles I, en to autoritari, reprenia Hugo Chávez, en la cimera iberoamericana celebrada el 2007, amb aquell famós "Per què no calles?" han passat la història. Va ser una reacció inapropiada, però també reflex d'un companyonatge que avui ja no existeix i d'una autoritat i d'un fals paternalisme des de l'antiga metròpoli que ha desaparegut. Avui, tot és molt diferent i com Espanya no se n'adoni, el seu pes passarà de poc a res a l'Amèrica Llatina i això acabarà tenint conseqüències per a nombroses inversions que allà s'han anat realitzant. De fet, en cada elecció que se celebra, les empreses no fan més que resar perquè no s'acabi generant una nova destrossa en els seus comptes d'explotació. Només a l'Argentina i amb la greu crisi entre els presidents Sánchez i Milei es juguen ni més ni menys que 18.000 milions.

Una política realista i intel·ligent passaria per seguir el camí iniciat per altres països amb un passat colonial i generar unes relacions diferents abans que l'esclat sigui general i tot s'hagi enverinat tant que la reparació sigui impossible.