L'ambiciós projecte de gasoducte MidCat pel qual lluitaven Pedro Sánchez, el primer ministre portuguès, António Costa, que tenia el suport del canceller alemany, Olaf Scholz, i que hauria suposat que el gas que acaba el seu trajecte a Hostalric travessés el Pirineu i servís per proveir el país germànic, ha quedat definitivament enterrat aquest dijous a Brussel·les. El president francès, Emmanuel Macron, no ha afluixat, cosa que era esperable, i ha mantingut la seva oposició inicial malgrat totes les pressions rebudes, que no han estat poques. Bé es pot dir que Macron ha pensat en termes nacionals i no europeus en haver prioritzat qüestions estratègiques franceses i també mediambientals, ja que s'enfrontava a una important revolta de sectors ecologistes just en un moment en què els conflictes socials al país se li amunteguen al titular de l'Elisi. Com s'està veient aquests dies en nombroses ciutats, començant per París, amb manifestacions de protesta multitudinàries, algunes violentes, per l'augment dels preus mentre es demanen salaris més alts.

Era un projecte que, atesa la seva important dimensió, que hauria travessat tres estats, i l'aposta estratègica en un mercat tan volàtil actualment com l'energètic, hauria tingut els seus beneficis indirectes també per a Catalunya, sabent, això sí, que era una obra a mitjà termini —França parlava de cinc o sis anys, mentre que Espanya la reduïa a la meitat— i d'una posada en funcionament que quedava molt superada per l'escenari actual de problemes energètics. Com sol passar en aquest tipus d'embats que no deixen de ser de difícil comprensió per al gran públic, Sánchez i Costa han posat al mal temps bona cara, s'han tret un conill del barret per sortir del pas —en això la política europea és, sens dubte, una especialista, ja que tots els acords comporten una realització a molts anys vista i d'una negociació confusa i interminable— i han sortit a explicar-nos la importància d'un projecte minúscul al costat del que s'estava plantejant i d'un futur encara més incert en el temps per la seva llarga durada.

Una cosa perfectament comprensible en tractar-se d'un corredor d'energia verda de prop de 350 quilòmetres entre Barcelona i Marsella, que s'anomenarà BarMar, i que transcorrerà sota el mar i que ha estat presentat com una aposta per l'ús d'una energia més ecològica que unirà la península Ibèrica amb França. Aquesta canonada per a hidrogen verd també podrà ser utilitzada excepcionalment per a gas, encara que aquest no és l'objectiu inicial. No s'ha de ser un gran expert per entendre la importància estratègica i econòmica del projecte que s'ha enterrat i qualsevol comparació amb el corredor d'energia verda i que la solució només ha estat una manera d'explicar que Macron en comptes de guanyar per 10 a 0 guanyava per 9 a 1, encara que hi hagi qui intenti presentar-ho com un empat o una solució de compromís. Cal afegir-hi que amb el MidCat s'enviava gas sobrant a Alemanya i amb la canonada entre Barcelona i Marsella la venda d'energia verda és només una hipòtesi.

Tanmateix, aquesta nova energia verda i la canonada entre Barcelona i Marsella és millor que res, encara que caldria esperar que els polítics s'acostumessin a no vendre'ns la pell de l'os abans de caçar-lo com s'ha fet amb el MidCat, assumpte en el qual sempre s'ha frivolitzat amb l'oposició de França. Entre altres coses perquè el màrqueting i el fum que envolta aquestes negociacions acaba tenint una durada limitada i mai infinita. I, llavors, s'acaben veient les costures d'una política internacional mediocre i gairebé sempre perdedora. En la qual es venen projectes a guanyar que sempre es perden o es lliura al Marroc el Sàhara Occidental menyspreant els sahrauís i trencant un compromís històric amb ells en nom de no se sap encara ben bé quin benefici. I que sembla que Sánchez està disposat a emportar-se'l a la tomba, ja que encara ningú no ha aconseguit saber què ha donat a canvi Mohamed VI.