No deixa de ser cridaner que mentre a Madrid es jutjava al Tribunal Suprem l'exconseller de Presidència Francesc Homs per la votació del 9-N i la resolució del Tribunal Constitucional -el judici a Homs té lloc al TS per la condició d'aforat que té, com a diputat al Congrés-, a Barcelona el rei Felip VI fos al costat de les autoritats catalanes inaugurant el congrés mundial de telefonia mòbil com si tal cosa. I que discursos públics i converses semipúbliques fossin deliberadament superficials i innòcues.

Perquè el sorprenent, o no tant, és passar 24 hores a Barcelona fent veure que el conflicte no existeix, reunir-se amb unes molt seleccionades entitats catalanes i entornar-se'n a Madrid pensant que ja s'ha estat en contacte amb la realitat catalana. És obvi que el comitè executiu de Foment del Treball, la junta de govern del Consorci de la Zona Franca i la junta de govern de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, les tres audiències conegudes al Palauet Albéniz, representen una Catalunya molt allunyada del punt neuràlgic en què es troba la ciutadania en aquests moments.

Però d'aquesta política que ha estirat aquest PP com un xiclet ja s'ha fet un art: es ve a Barcelona, es propaguen als quatre vents grans desitjos de diàleg, es glossa com de bé que s'està units i sense protestar, s'ofereixen unes inversions que mai no arriben i s'assegura que un món millor és possible si es renuncia al referèndum. Que s'obrirà el cel de bat a bat. Francesc Homs ha estat, segurament, el dirigent independentista català que més ha conversat amb l'actual monarca espanyol en els últims anys, en trobades, algunes públiques i altres de molt discretes. I des de la cada vegada més llunyana condició de Príncep fins, fa molt pocs mesos, ja com a Rei. Converses sinceres i, potser, incòmodes. Algunes, pot ser que fins i tot tenses. I Homs era aquest dilluns al Tribunal Suprem acusat dels delictes de prevaricació i desobediència per una decisió política i en un judici que costa molt no veure com a polític.

Algú de bona fe pot arribar a pensar que així és la política. En tot cas, és la part fosca de la política. La que duen a terme amb males arts també comissaris o excomissaris per delegació.

Un altre exemple d'aquestes últimes hores i que alguns també podrien incloure al manual de la política: la diplomàcia o l'educació consisteix a acomiadar-te cordialment del teu principal enemic. Impulsar querelles via Fiscalia contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i, en acomiadar-te, fer-li dos petons com si fos una amiga teva de tota la vida.