Si en política algun dels seus actors fos alguna vegada capaç de posar-se vermell, aquest dimarts no hauríem sentit, després del Consell de Ministres, la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, primer protegir Felipe González dels informes de la CIA, que el vinculen directament amb la creació dels GAL, amb la pelegrina explicació que ja han passat més de 30 anys d'aquells assassinats, i afegir després que a l'expresident calia agrair-li la llei de Salut Universal "que ha permès salvar milers de vides" amb la pandèmia del coronavirus. La capa protectora del poder no hauria d'haver pujat un esglaó tan perillós com justificar el terrorisme d'estat apel·lant a un llegat complementari de l'obra realitzada durant els seus gairebé catorze anys de mandat, en aquest cas relacionat amb la carpeta social.

És mesquí i trist que això arribi a succeir. Com ho és que s'utilitzin les majories polítiques per impedir de saber la veritat i es denegui la comissió d'investigació per part de la Mesa del Congrés. En aquest cas, a més, amb l'afegit que els lletrats de la Cambra havien donat el vistiplau a la seva hipotètica constitució, cosa que no van fer amb la que havia de perseguir els casos de corrupció de la família reial. El cert és que per una o una altra raó res no és investigable a Espanya ni per part de les Corts ni de la justícia, la qual cosa demostra, una vegada més, que el deep state està plenament actiu quan el que convé és defensar el règim del 78 i les irregularitats que es poden haver comès. Ja no es tracta de comparar la celeritat amb què s'han abordat casos relacionats amb l'independentisme català i com s'han trepitjat drets individuals per dictar unes determinades sentències que servissin d'escarment per al conjunt del moviment. Sinó d'analitzar com altres països s'han comportat amb la memòria històrica més recent i amb la corrupció al en la direcció de l'Estat.

Montero no pot actuar amb aquesta lleugeresa i farà molt bé de recordar-l'hi cada vegada que sigui necessari Podemos, una formació que se suposa incòmoda amb la catifa que tot ho cobreix i prova d'ocultar la veritat al preu que sigui. L'aliança PSOE-Vox-PP per impedir a la Mesa del Congrés la comissió d'investigació i la posició contrària de la formació de Pablo Iglesias -segona vegada que succeeix en poques hores- demostra fins a quin punt el poder cohesiona, encara que les discrepàncies siguin tan importants. Només es pot pensar d'aquest acord entre partits que han estat les columnes de la transició política a Espanya, que hi ha massa en joc per obrir un meló que, malgrat totes les oposicions, més aviat que tard s'acabarà obrint ja que el rumb dels fets no permet pensar una altra cosa. En aquest sentit, les formacions independentistes i nacionalistes han iniciat un camí ingrat, però que acabarà donant resultats.

El fet que la ministra Montero hagi escalat posicions importants, malgrat haver format part dels governs d'Andalusia sota els presidents José Antonio Griñan i Manuel Chaves, condemnats a sis anys de presó i nou d'inhabilitació, respectivament, per la sentència dels ERO, l'hauria d'obligar a una certa contenció dialèctica. Perquè la gent pot aguantar molt, però ximple no és.