Després de llegir aquest dilluns diverses vegades les declaracions de Cristóbal Montoro, en les quals manifesta amb una contundència meridiana que amb diners públics no es va pagar el referèndum de l'1 d'octubre, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena té dues opcions: citar immediatament el ministre d'Hisenda com a testimoni perquè es ratifiqui en seu judicial del que afirma o posar amb la celeritat més gran possible en llibertat provisional als presos polítics catalans internats en presons madrilenyes. Simultàniament a tot això, ha de fer una cosa més: modificar totes les euroordres cursades a Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i Suïssa, ja que el delicte de malversació no existeix. En aquest cas, el ministre no parla de nom ja que encara que la suspensió de l'autonomia mitjançant el 155 es va produir diverses setmanes després del referèndum, Hisenda ja havia pres el control de les finances de la Generalitat des de mitjan setembre.

Lamentablement, res de tot això no succeirà ja que aquí el que hi ha en joc no és una pugna per la veritat sinó una altra per tal imposar el relat en l'opinió pública. Com es demana amb intenció manifesta Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, el jutge Llarena és el jutge independent previst a la Constitució o s'ha independitzat de la llei fins a convertir-se en el jutge capritxós que s'ha considerat que no està sotmès a la Constitució? I continua: D'acord amb quina llei justificarà la seva interlocutòria el jutge instructor? Llarena ha tingut un imprevist -o no- i la causa li ha començat a fer aigües per on, segurament, menys s'ho esperava. De quina malversació es pot parlar si no s'han gastat diners públics per al referèndum? Home, sembla un acudit dir que es pot incórrer en un delicte de malversació i una pena de fins a dotze anys de presó per les despeses derivades d'obrir una sèrie de centres públics per a aquella jornada de votació o pel consum elèctric que es va poder produir en l'1-O.

El ministre Montoro buscant, segurament, la seva defensa com a responsable de la gestió econòmica de la Generalitat, ha facilitat un baló d'oxigen molt important a tota la causa catalana. Es podrà dir que mesos enrere ja s'havia pronunciat en aquesta direcció però sent veritat, ara ha tingut temps més que suficient per arribar fins a l'últim dels papers de la Generalitat intervinguda. El resultat de les seves indagacions, tanmateix, no ha variat. Cal confiar que en el cas del president Puigdemont, per exemple, i una vegada que la justícia alemanya ja ha descartat el delicte de rebel·lió, els advocats defensors puguin aportar una peça tan interessant. Encara que l'imprevisible Montoro sol anar per lliure -d'exemples n'hi ha a cabassos a la seva biografia- no és cap polític novell i no sol dir el que no vol. El perquè és el que no té una explicació aparent.