Com ens han demostrat els atemptats de Barcelona i de Cambrils als catalans i, els últims anys, els de París als francesos, els de Londres als anglesos, els d'Oslo als noruecs, els d'Estocolm als suecs, els de Moscou als russos, els de Brussel·les als belgues i a tantes altres ciutats com Madrid, Niça, Berlín o San Petersburg, és molt difícil, pràcticament impossible, estar fora de perill del que ja s'ha convertit en la barbàrie planetària del terror i que no és cap altra cosa que el terrorisme gihadista. El canvi de segle va incorporar a les nostres vides un grau d'incertesa en matèria de seguretat com mai abans no s'havia conegut. No hi ha un lloc, gran o petit, urbà o rural, on amb molt pocs mitjans no es pugui cometre un atemptat utilitzant falsament l'islam i la religió.

D'aquí la importància de la coordinació en matèria de seguretat entre les policies dels diferents països. Això, a Europa, té un nom: Europol, l'òrgan encarregat de lluitar contra la delinqüència al si de la Unió Europea. No és intranscendent, per tant, tenir accés a aquesta informació per poder així millorar, entre altres coses, l'eficàcia en matèria de prevenció i lluita contra el terrorisme. Els atemptats de Barcelona i Cambrils i la manera com han resolt la crisi els Mossos d'Esquadra han plantejat un tema antic però que es donava per segur que ara tindria una solució diferent: l'accés de la policia catalana als centres d'informació d'Europol. En un primer instant, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va provar de tirar pilotes fora, assenyalant que l'entrada o no dels Mossos depenia de l'Europol. Però la portaveu de l'agència, Tine Hollevoet, ha tornat la pilota de manera elegant al veritable terreny de joc: és un assumpte de l'Estat espanyol que s'ha de resoldre dins d'Espanya.

Resoldre's o no. Perquè la decisió del govern espanyol és inflexible: només el Cos Nacional de Policia hi estarà representat, ja que és assumpte dels estats. Després de quinze morts a Barcelona i Cambrils la resposta no només és políticament un error sinó humanament incomprensible. ¿Que potser pot dubtar el govern espanyol de la policia catalana fins a l'extrem que hagin de treballar mancats d'informació precisa per protegir la vida dels catalans? Resulta que, a Catalunya, i més enllà de les competències, l'única realitat és que a tot el territori només està desplegat el cos dels Mossos d'Esquadra. Mal assumpte, quan es planteja als catalans que la seva policia només podrà tenir accés directe i un lloc a la sala de comandaments en què es parla de la seva seguretat si són un estat. Que més protecció per part dels Mossos només serà possible si Catalunya és un estat... perquè l'Executiu de Mariano rajoy així ho ha decidit.

Dir això, després de les llacunes evidents de comunicació que hi ha hagut per part d'agències de seguretat estrangeres i d'autoritats d'altres països que havien posat en coneixement de Madrid informació rellevant que mai no va arribar a Catalunya és, en aquests moments, gairebé una invitació a la independència. O, millor, sense el gairebé.