M'ha vingut a les mans, entre carpetes antigues, l'acord que van signar el 14 de desembre del 2003 el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya per fer president de la Generalitat Pasqual Maragall i Mira, i que portava per títol Govern Catalanista i d'Esquerres. En 79 pàgines, establia les mesures de govern partint de quatre objectius: més i millor autogovern, més qualitat democràtica; un nou impuls econòmic per a Catalunya; Catalunya, una nació socialment avançada, i una nova política territorial i ambiental. Malgrat que aquest no és el primer document polític incomplert, ni aquests partits són els únics participants en un pacte el resultat final del qual ha acabat com el rosari de l'aurora, val la pena repassar-lo en dies com avui perquè és un bon compendi d'un brindis al sol i, en concret, el capítol econòmic, quan han transcorregut més de 20 anys d'ençà d'aquella firma.
El capítol sobre finançament autonòmic del pacte del Tinell, en el qual ja es parlava, entre altres coses, que els ingressos per habitant de la Generalitat tendirien a equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats autònomes forals, és a dir, Euskadi i Navarra, concloïa que l'aplicació d'aquests criteris havia de permetre avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat, de manera que en el termini de deu anys, s'equipararia al de territoris de nivell de renda semblant d'altres països europeus. El document és del 2003, i el 2004 va arribar a la Moncloa un govern socialista encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero, que encapçalaria durant gairebé vuit anys l'executiu espanyol. El resultat és evident.
Aquesta vegada potser no caldrà esperar dues dècades, com amb el pacte del Tinell, per repassar els incompliments
És possible que, en aquesta ocasió, no calgui esperar fins al 2045, dues dècades, com en el cas del pacte del primer tripartit, per repassar-ne els incompliments, ja que els anys que fixa el document de l'anunciat preacord entre ERC i els socialistes són 2025 i 2026. Fins i tot no s'ha de descartar que el Sánchez del futur no sigui com Zapatero, ni com el Sánchez que és a la Moncloa des de juny del 2018 i no ha mogut ni una coma d'aquells compromisos. Un dirigent republicà, amb qui he comentat el document fet públic per Esquerra del seu acord amb Salvador Illa i amb el PSC, m'assenyalava fa unes hores: "La música sona bé i els militants estan emprenyats, però confiem a guanyar la consulta: l'altre camí és pitjor; sense candidat i amb la crisi interna oberta en canal, qui va a eleccions?".
Un altre em preguntava: "Com es pot presentar un acord aparentment tan bo amb la cara de funeral amb què el van presentar?" Segons la seva opinió, semblava la nit de la derrota electoral i s'estava presentant el que ERC diu que és el millor avenç en finançament i sobirania fiscal dels últims anys. Un incís: segurament, un document d'aquesta envergadura es defensa millor des del Consell Executiu que des de fora. És més responsable ser dins del Govern i fer-lo viable. Per què es regala a Salvador Illa la gestió i l'èxit de l'acord? Ni ho sé, ni ningú m'ho ha sabut explicar. La millor estratègia seria treure'n partit i penjar-se totes les medalles. Capítol u, del volum u, de qualsevol manual per a polítics.