El president Carles Puigdemont ha llançat aquest dijous el seu partit polític, mitjançant un manifest a l'opinió pública, i ha donat a conèixer també una cuidada primera selecció de noms de l'independentisme que l'acompanyen així com la data del 25 de juliol per a la constitució oficial de la nova organització. La notícia marca un punt d'inflexió en les àrdues i fatigoses converses entre la Crida de Jordi Sànchez i el PDeCAT, que es donen definitivament per fracassades davant de les exigències dels segons a disposar com a partit d'una quota en la nova formació, una concessió que ni Puigdemont ni Sánchez no han estat disposats a acceptar.

A Puigdemont l'acompanya en l'aventura una part molt significativa dels referents i el relat del referèndum de l'1 d'octubre, la república i la independència del fins ara el seu espai polític. Així, estan presents presos i exiliats del PDeCAT com els consellers Turull, Rull, Forn i Puig, així com dirigents procedents de l'esquerra que ja han estat en eleccions anteriors candidats de Junts per Catalunya com Sànchez o Comín. No debades, el target al qual es dirigeix el nou projecte són els votants de l'1-O, els de Junts per Catalunya i els que no els han votat mai, segons especifica el manifest, titulat "Junts, per Catalunya".

Però al costat d'aquesta nombrosa presència de pesos pesants de l'independentisme també hi ha una absència significativa com és la d'Artur Mas, el president que va posar en marxa el projecte independentista el 2012, després de la multitudinària manifestació de la Diada de l'11 de Setembre, que va designar a Puigdemont el 2016 com el seu successor al capdavant de la Generalitat i que ara haurà d'aclarir on vol quedar ubicat. No sembla que vagi a fer el pas cap a la nova formació, almenys, en aquesta primera fase constitutiva del mes de juliol, encara que Mas tampoc no s'alinearà amb l'actual direcció del PDeCAT

És un envit en tota regla a l'espai de l'independentisme, prescindint de tot llast partidista. Amb tot, el perímetre de la nova formació que liderarà Puigdemont no tindrà inicialment l'amplitud que es pretenia, en haver-se despenjat el PDeCAT d'una manera sonora. La formació que presideix David Bonvehí encarna ara, des del punt de vista ideològic, el sector més a la dreta de l'independentisme.

Per a uns, la ruptura amb el PDeCAT és una bona notícia ja que trenca la traçabilitat amb Convergència i amb molts dels problemes judicials que ha arrossegat. Per a d'altres, en canvi, que el PDeCAT quedi fora suposa un obstacle per defensar amb contundència que el nou partit agrupa el major nombre de sensibilitats de l'independentisme ja que hi ha hagut massa víctimes pel camí. No només això, sinó que, amb la ruptura, la marca Junts per Catalunya no la podrà utilitzar la formació de Puigdemont sense acord i els drets electorals i econòmics de comicis anteriors quedaran fora del seu abast. Emperò, també caldrà veure com resisteix el PDeCAT la tremolor de cames dels seus dirigents, que es comença a fer evident, per explicar als seus associats el trencament amb els seus més importants referents polítics i mediàtics, i, sobretot, l'assentar-se com una formació alternativa a Puigdemont.

El que sí que és del tot evident és que Catalunya comença a endinsar-se a la zona de màximes turbulències electorals. Ja no es pot, segurament, especular gaire més sobre si Puigdemont serà o no serà candidat en les pròximes eleccions al Parlament ja que sembla tenir tots els números perquè la resposta sigui sí i la seva posició la de número u. El fet que el president Quim Torra quedi fora dels signants obeeix a la necessitat de preservar-ne una mínima encara que innecessària institucionalitat del càrrec. Una circumstància supèrflua sense cap mena de dubte ja que tothom sap que el seu espai electoral és el de Puigdemont. Altres consellers de la Generalitat com Buch i Puigneró també han quedat fora, segurament, per no obrir un debat sobre la permanència al Govern d'Àngels Chacón, molt alineada amb el PDeCAT.

Pel que fa al calendari electoral es manté encara una gran incertesa encara que, certament, queda delimitada entre principis d'octubre i potser febrer ja que estirar la sentència d'inhabilitació del president Torra que durà a terme el Suprem a la tornada de l'estiu no deixa gaire més marge. Quim Torra defensa gairebé en solitari davant de la cúpula restringida de JxCat la primer opció: convocar les urnes a l'octubre. En canvi, són majoria els que aposten perquè el Suprem l'inhabiliti i s'allarguin els terminis al màxim, posant així en evidència la intervenció de la justícia espanyola al calendari electoral català.