No sé ben bé en quin moment vam normalitzar com una cosa comuna que en una administració no hi hagués pressupostos. Perquè si anem al 2024, la foto va ser exactament la mateixa. Ara som 21 de gener i ja sabem que Barcelona no tindrà nous pressupostos i es prorrogaran els de l'any anterior. El mateix passarà a Catalunya, on la consellera d'Economia ja ha llançat la tovallola, davant la negativa d'Esquerra Republicana a negociar els d'enguany. Un camí semblant es pronostica a Madrid, on el Congrés dels Diputats no té entre mans cap projecte governamental i res no indica que la situació canviï, per més contorsions polítiques que faci el govern de Pedro Sánchez per fer veure el contrari. La qüestió no té cap glamur per a la ciutadania, i fins i tot mediàticament tampoc no atreu l'atenció més enllà de polítics i periodistes. Deu ser, en part, per l'escassa tradició democràtica de donar-li la seva justa importància, ja que la llei de pressupostos acaba sent la que defineix les polítiques que es duran a terme, què es fa amb els diners dels ciutadans i quines són les prioritats del govern de torn.
És, per tant, la llei més important que té a les seves mans un govern i que ha de lluitar per aprovar tant sí com no, ja que visualitza també l'estabilitat d'un executiu. O, si més no, abans era així. Avui ningú no vincula estabilitat a pressupostos, ja que, en el fons, també es pot governar sense que s'aprovin, i no necessàriament pitjor. Aquest dilluns, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, va posar punt final al caixa o faixa en què s'estaven convertint les seves converses amb els Comuns després de cinc mesos de negociació i més de trenta reunions. Tot i que a l'hora de fer un balanç sempre hi ha arguments per a l'acord o per al desacord, la veritat és que el 'no' dels Comuns és bàsicament un 'no' polític. Pel camí, Esquerra s'ha trobat donant un 'sí 'que no ha servit per a res, llevat que s'acabi completant amb la seva entrada al govern de la capital catalana. Una cosa que, en cap cas, no pot passar abans que els republicans finalitzin la seva fase congressual d'aprovació de ponències, al març.
Avui ningú no vincula estabilitat a pressupostos, ja que, en el fons, també es pot governar sense que s'aprovin, i no necessàriament pitjor
La gran pregunta que no té resposta avui és per què els Comuns han acabat fent un envit a Collboni, que, en bona lògica, els condemna a passar tota la legislatura a l'oposició. És fàcil concloure, des de la distància, que aquesta política de tensió PSC-Comuns manté, en l'imaginari d'una determinada esquerra, avui desplaçada dels centres de poder, que la seva estratègia és presentar el batlle Collboni el màxim a la dreta possible perquè es generi un espai electoral gran. Sempre he pensat que l'exbatllessa Ada Colau intentaria recuperar el càrrec i malgrat que està pràcticament desapareguda, la seva legió de seguidors dubto molt que s'hagi evaporat. Sobretot, perquè, quan el temps passa, els fracassos tendeixen a oblidar-se i problemes com, per exemple, el de l'habitatge, són molt lluny de solucionar-se, per més que Barcelona arrossegui la seva mala gestió en aquesta i altres matèries.
Tampoc no tindrà pressupostos el president Salvador Illa, ja que ha estat Esquerra qui n'ha descartat l'aprovació el 2025. A Oriol Junqueras cal reconèixer-li, almenys, que ha començat l'any amb les idees clares i que el Govern ja sap el pa que s'hi dona. El PSC té motius per estar disgustat, ja que sempre va avalar els pressupostos que el president Pere Aragonès va presentar el 2022 i el 2023 amb la seva minoria parlamentària, encara que els últims no tiressin endavant per l'oposició dels Comuns. Ara esperava un retorn d'aquella situació, però en política la partida es juga sempre pensant més en el futur que en el passat i avui Junqueras té temes de més importància, interns i estratègics, en política catalana i espanyola, que els pressupostos. Illa acabarà fent de la necessitat virtut, però de segur no era aquest l'escenari que preveia fa molt pocs mesos.
El govern espanyol tampoc no tindrà comptes públics; si més no, amb les cartes que hi ha a sobre de la taula. Tanmateix, per a Sánchez aquest és l'últim dels seus problemes, atesa la seva situació de pèrdua de majoria parlamentària i de casos judicials que l'envolten per tot arreu, tant personals com polítics. Aquest dimecres, segurament, Sánchez prendrà una altra cullerada d'oli de ricí i haurà de fer bona cara a la derrota parlamentària. No només perdrà l'anomenat decret sobre l'impost a les energètiques sinó que tot apunta que tampoc no tirarà endavant el decret òmnibus amb què pretenia esquivar un munt de qüestions i que inclou, entre altres coses, una revalorització de les pensions i de l'ingrés mínim vital, així com ajuts als usuaris del transport públic i als afectats per la DANA valenciana. La pressió emocional perquè rectifiquessin el seu vot en contra ha topat, almenys fins a aquesta nit de dimarts, amb les declaracions de divendres passat, en què el president Carles Puigdemont va assenyalar que no hi hauria reunions per a negociar temes sectorials. Seria un nou fracàs del govern espanyol, però cada dia els revessos en política duren menys.