La decisió dels grups independentistes del Parlament d'atendre la petició de la Mesa de la cambra, que encapçala Laura Borràs, i suspendre l'activitat parlamentària per un període de temps, que no se sap si serà d'hores o de dies, pel cas de Pau Juvillà ―diputat?, exdiputat?― és una mesura tan excepcional com sorprenent. Només s'entén en l'estret passadís que existeix entre la desobediència i una acció prou contundent i visible per treure el cas de Juvillà fora de les portes del Parlament, provant, alhora, de no caure en un acte que tingui recorregut penal i, conseqüentment, una inhabilitació. Mentrestant, la Junta Electoral Central guarda silenci després que divendres passat comuniqués al Parlament que Juvillà havia deixat de ser diputat i atorgava les seves credencials com a parlamentari al següent nom en la candidatura de la CUP per Lleida.

Tampoc no ha parlat el Tribunal Suprem que és, al cap i la fi, el que ha de qualificar de definitiva la inhabilitació de Juvillà com a diputat d'acord amb la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El TS disposa d'un temps il·limitat per a la comunicació al Parlament i la cambra es resisteix a donar com a definitiva una decisió d'un òrgan com la JEC, que és administratiu i no judicial. La solució de suspensió de les activitats de la cambra ha fracturat el Parlament novament en dues meitats, una vegada se n'han despenjat el PSC, els comuns, Vox, Ciutadans i PP. Les tres dretes, amb diferent intensitat, ja han fet saber que pensen recórrer a la via judicial. Els socialistes també han obert la porta a iniciar accions legals, a més d'assenyalar que les comissions que ells presideixen serien convocades per saltar-se el boicot existent.

La majoria, formada pels 74 diputats d'Esquerra, Junts i CUP, secunda la presidenta Borràs, encara que amb múltiples matisos, una cosa que tampoc no ha d'estranyar, ja que és pròpia de la desunió partidista existent des de fa molt temps. Fins i tot, al món de Junts, la solidaritat amb la decisió de Borràs és, en molts casos, més de portes a fora que a l'interior de l'organització i entre els mateixos diputats. En part, per desconeixement de la iniciativa ―que va agafar el Govern a l'inici de la seva reunió setmanal i els seus membres, tant els d'ERC com els de Junts, se'n van assabentar pels diaris digitals―, però també per entendre que obre una crisi quan està més que demostrat que després de les sentències del procés el Parlament és tot menys plenament sobirà i que un acte de desobediència no pot ser improvisat.

La Mesa de la cambra sembla que intentarà esperar que es conegui l'informe de la Comissió de l'Estatut del Diputat sobre si s'ha de retirar o no l'escó a Juvillà. Una comissió que té nou president a la figura de l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas. És obvi, per a qualsevol observador, que la decisió de la JEC de retirar l'escó al cupaire és un abús en tota la regla i aquest organisme s'extralimita en les seves funcions, ja que si no es tractés del Parlament de Catalunya i d'un diputat independentista, potser hauria esperat que l'acte material de retirada de l'escó el dugués a terme el Tribunal Suprem.

Ni en justícia ni tampoc en política hi ha dos casos idèntics. Sí que és patent, en tot cas, la voluntat de la justícia espanyola de trobar una mínima escletxa per apartar els líders independentistes de l'activitat política. Que no s'enganyi ningú: així va acabar fora de la presidència de la Generalitat Quim Torra, per una pancarta penjada al balcó de la Generalitat. N'hi ha prou que ho sembli en un moment en què s'ha normalitzat l'excepcionalitat. Borràs prova d'esquivar la desobediència, però la línia entre el que diu el Codi Penal i la interpretació és tan estreta que no és segur que ho aconsegueixi. Pot ser que, pels jutges o els fiscals, ja l'hagi traspassada.