Es queixa ara, i amb raó, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, que existeixen uns poders ocults que proven de controlar el poder de l'Estat després que l'Audiència Nacional hagi demanat la seva imputació al Tribunal Suprem per quatre delictes que li poden comportar anys de presó. Iglesias ja no veu els toros des de la barrera, observa com van directament cap a ell i una suor freda s'ha instal·lat a Podemos, on han deixat de controlar el relat i el poder de què gaudeixen els serveix de ben poca cosa per evitar el vendaval que els cau al damunt.

Han hagut de sentir-se directament atacats per sortir de la zona de confort en la qual han estat durant anys, mentre l'independentisme patia en solitari la persecució i la causa general des de diferents instàncies judicials. Aquell insolidari "¡qué desastre, que mal todo!" no ha de trobar avui la mateixa resposta des de l'àmbit independentista, que ha de posar els seus diputats al servei d'un canvi judicial en profunditat abans que sigui massa tard. Perquè la situació és cada vegada més insostenible i és difícil no veure un pols del poder judicial al poder polític, amb el Rei inequívocament alineat. Dimecres va ser Iglesias i aquest dijous ha estat directament Pedro Sánchez amb el Tribunal Superior de Justícia de Madrid anul·lant el tancament de la capital que va imposar el Ministeri de Sanitat per frenar els contagis de coronavirus.

La batalla contra l'independentisme va situar la Justícia com a punta de llança per no haver de fer política i alguns van voler veure en aquesta situació, a la qual mai no s'hauria hagut d'arribar, la certificació que eren o podien quedar impunes. I així s'ha fet una barbaritat després d'una altra, entre l'aplaudiment d'una dreta extrema mediàtica i política, el silenci còmplice dels socialistes i algun minúscul conat de solidaritat de la nova esquerra que ràpidament va quedar absorbit pels tentacles del règim del 78. Hi ha un Madrid que no distingeix entre "separatistas y rojos" quan es tracta de fer neteja i ara han començat a caure piques de punta i, acabi com acabi, el Suprem, la Sala Segona, o sigui, Marchena, passa a tenir el comandament de l'agenda política dels propers mesos. El govern dels jutges. Ja no és l'1-O, ja no és el president Torra; és, potser, la caiguda del govern de Pedro Sánchez. Perquè estem parlant d'això, no d'un desacord puntual entre el govern espanyol i l'alta magistratura.

Cal remuntar-se a la sentència de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional per situar l'origen del moment que la justícia, en la seva accepció més completa, va passar a tenir un poder que ni era lògic, ni estava previst que així fos per part dels constituents. El TC es va carregar un Estatut que havien aprovat les Corts, ratificat en referèndum el poble de Catalunya i sancionat el Rei i no va passar res. Bé, sí que va passar: que des de l'any 2010 està vigent un Estatut que ningú no ha votat, només els magistrats del TC del moment. A cavall d'aquella atzagaiada, van entrar en el joc l'Audiència Nacional, el Suprem i algun jutjat de Barcelona. Només l'escut de les victòries a Europa ha permès veure que la justícia espanyola i l'europea eren diferents i que allà es poden guanyar partides que a Madrid eren impensables. Però és un camí lent, no sempre fàcil i sembrat d'espines.

Avui han de ser molts més els que pensin que el govern dels jutges ja és aquí des del moment en què Iglesias fa un al·legat situant-se com el primer condemnat per les seves idees. Una mica de modèstia hauria de tenir el vicepresident després de tot el que ha passat a Catalunya amb 2.850 represaliats, les presons plenes de presos polítics i hi ha un important nombre d'exiliats. El fet que avui Felip VI i ​Pedro Sánchez es passegin per Barcelona sense president de la Generalitat perquè ha estat inhabilitat i els últims tres presidents, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, hagin de fer-ho a Perpinyà és l'evidència que alguna cosa no només no va bé, sinó que va molt malament.