Escèptics de tot el que s'esdevé, tercerviistes somniadors, barons irritats (suposadament, és clar) del PP, quadres de Ciutadans que il·lusament creien que no hi hauria acord entre els blaus, els taronges i el nou partit vestit de verd, la realpolitik o, per ser més precisos, la política basada en interessos concrets que miren més el curt termini que als riscos a mitjà o llarg termini, el pacte, ja és aquí. Bany de realisme amb majúscula per a molts, necessitat obligada per a d'altres. Teatre del dolent per a un retorn al passat que era allà, encara que hi hagi qui prediqui que més val tenir-los dins que fora. La dreta s'unifica i ensenya les dents sota el lema Espanya es una y no 51, i si la campanya andalusa va versar sobre Catalunya la dura dreta rampant prefereix abandonar el centre per començar la seva peculiar reconquesta des del sud.

Rivera ha fet, segurament, l'únic que podia fer: lliurar-se a mans de PP i Vox. L'oportunista Manuel Valls, que ha vingut declarant un dia sí l'altre també que Ciutadans no podia arribar a cap pacte amb Vox, ha emmudit de cop. Res no ha dit al seu compte de Twitter, en el moment de tancar aquest article. Deia, fins i tot, que abans preferia perdre el govern. Avís per a electors dubtosos a Barcelona: les paraules valen poc i un vot a Valls té una destinació final incerta. Com a Andalusia.

Però l'anunci formal de l'acord d'aquest dimecres té una cosa bona: han deixat d'embolicar la troca i ens hem evitat un parell de mesos llargs de benintencionats o interessats provant d'impedir un acord que estava cantat des de la mateixa nit electoral. L'aznarisme rebrota i el rajoyisme s'esllangueix. El laboratori FAES té feina per davant: reproduir aquesta majoria política a Espanya sense que no es tirin abans els plats pel cap. José María Aznar pot ja reunir en una taula els seus tres cavallers blancs per alliçonar-los i les seves opinions tornen a pesar gairebé tant com abans.

I l'esquerra? Doncs, segurament, pansida; almenys els socialistes, no aconseguiran saber en quin costat de la història han d'estar. Almenys, en aquest PSOE, on molts barons persegueixen acords de futur amb Ciutadans davant de l'inevitable i el temor de no sumar amb Podemos, de qui, per cert, tampoc no es fien. I Europa? La que veia amb espant l'acord de PP i Ciutadans amb Vox se l'empassarà o mirarà cap a un altre costat. Fins i tot és possible que Jean-Claude Juncker, el matusser president de la Comissió Europea, rebi al seu despatx oficial el president de la Junta d'Andalusia, cosa que no va fer ni amb Carles Puigdemont ni amb Quim Torra. Espanya, primer.