Catalunya és un país en estat de xoc després que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena hagi acordat retornar a la presó Jordi Turull, Carme Forcadell, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa, on ja es troben Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En total, sis membres del Govern, la presidenta del Parlament en l'anterior legislatura i els exlíders de l'ANC i Òmnium. A més, s'han cursat euroordres de detenció i extradició sobre els membres del Govern a l'exili, el president Puigdemont i els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. I una ordre de detenció internacional en el cas de la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, que es troba des d'aquest divendres a Suïssa, on ha viatjat per eludir la seva entrada a la presó.

Pablo Llarena ha tancat precipitadament la causa i ha jugat fort amb l'objectiu de tenir al més aviat que puguin a presó els sis líders independentistes actualment a l'estranger i que s'afegeixin als nou que ja es troben als centres penitenciaris d'Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco. A ningú no se li pot escapar que la decisió del magistrat del Suprem és, a més d'injusta i del tot desproporcionada, enormement greu. La presentació dels fets que efectua el magistrat en l'ordre de processament ni justifiquen la rebel·lió —quan i com es va produir l'alçament que justifiqui una acusació tan greu?— ni acrediten la malversació de diners públics. El mateix succeeix amb la sedició, ja que s'aprecia tan sols el delicte de desobediència.

Però és obvi que si tot això ho pot assegurar una persona mancada de coneixements de dret com jo, molt millor ho sap un magistrat amb els coneixements de Llarena o el mateix ministeri fiscal. Però la causa general, que s'ha emprès contra l'independentisme necessita pocs fets i molta literatura. Com també necessita un gran consens polític i mediàtic. El primer per aplaudir les mesures adoptades i el segon per a acríticament explicar els fets encara que siguin falsos.

Deia al principi que Catalunya és un país en estat de xoc. Ho està en la seva totalitat o una part molt, molt, àmplia. No un partit o uns partits. Unes entitats o d'altres. Que oscil·la entre la depressió i la indignació. Entre la ràbia i la desolació. Entre la defensa de les institucions i la defensa del carrer. Entre l'independentisme més enardit i el més pragmàtic. Un país que plora més que somriu. Però també un país, que ningú no es confongui tot i els errors que la majoria política hagi comès, que no es deixarà arrabassar la dignitat tot i que les altes esferes de l'Estat hagin decidit copejar la democràcia. Les manifestacions improvisades als quatre racons de Catalunya en són una expressió. Trobar una sortida al laberint basada en el diàleg va ser la proposta del candidat a la presidència de la Generalitat Jordi Turull dijous a la tarda, oferta amb tota la solemnitat des de la tribuna del Parlament. La resposta en aquesta ocasió ha tardat menys de 24 hores.

Ha anat tan ràpid i ha estat tan aclaparadorament cruel que fixar el rumb de la navegació no serà fàcil, tot i que en una situació absolutament excepcional fins i tot l'Alt Comissariat de Drets Humans de les Nacions Unides hagi requerit l'Estat espanyol que adopti les mesures per assegurar-se que Jordi Sànchez pugui exercir els seus drets polítics sense restriccions. Una cosa que va succeir quan va ser designat fa unes setmanes candidat a la presidència de la Generalitat i el seu nom va decaure quan Llarena li va impedir d'abandonar la presó d'Estremera. Problemes? Que Espanya disposa de sis mesos per presentar al·legacions a l'Alt Comissariat de l'ONU. Un temps massa preciós en el moment de discussió actual.