Tot sembla apuntar, almenys a Madrid es dona per molt segur, que la partida dels Jocs Olímpics d'Hivern per al 2030 s'ha de donar per acabada, ja que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) descartarà d'aquí a pocs dies donar suport a una candidatura única de Catalunya sota el nom de Barcelona Pirineu. Encara que el problema l'ha ocasionat tan sols el govern d'Aragó i el seu president Javier Lambán, el COE no troba la manera de desactivar el baró socialista, que s'ha enrocat amb propostes tan esperpèntiques com que les proves d'esquí alpí es reparteixin entre Catalunya i Aragó, i que se celebrin en un lloc les competicions masculines i en l'altre les femenines. Lambán ha acabat fent un pols, portant el debat a la política, i no li ha sortit malament. El fet que d'aquí a un any se celebrin eleccions municipals i autonòmiques, en les quals el president d'Aragó també es juga la reelecció, amb un Partit Popular pujant a les enquestes, ha estat un factor col·lateral que no ha estat tan petit com semblava a l'inici.

La partida política i institucional està tancada del tot? No, però en més d'un 95% es pot assegurar que sí. Un percentatge molt alt per pensar que les coses poden anar d'una altra manera quan ni els governs d'Aragó i Catalunya no tenen marge per desfer el camí fet i fer cessions que estan fora de l'espiral dialèctica a la qual s'ha arribat. I el COE pot acabar rentant-se les mans per als Jocs del 2030. Hi haurà, això sí, un compromís del món olímpic per donar suport en els següents Jocs a una candidatura exclusiva catalana sota el nom Barcelona Pirineu, si bé això seria en els del 2034. Però pensar en aquest escenari tan llunyà avui és gairebé una utopia. El Govern no ha tingut una comunicació oficial sobre el tema, però també comença a intuir, per missatges indirectes que li arriben, que la partida s'ha acabat.

Al final, l'absència de consens polític a Catalunya en aquest tema no es dilucidarà entre els habitants de les comarques del Pirineu afectades mitjançant una consulta, ni per la renúncia del Govern a dur-los a terme per la controvèrsia social que havien generat, ni per la victòria dels contraris als Jocs, entre els quals hi havia diferents formacions polítiques d'esquerra, personalitats diverses que han format manifestos en contra i entitats del Pirineu. Ho decidirà Madrid, la qual cosa no deixa de ser una paradoxa de la força política real de Catalunya i una mostra de cruesa i de realisme de la situació actual. Els interessos de Madrid (el COE) o del PSOE (Aragó) han passat per sobre del batibull d'una Catalunya enfrontada entre els que hi estaven a favor —alguns amb esquivades, certament— i els que hi estaven en contra.

Veurem què ens ofereixen els propers dies, com es tanca definitivament aquesta carpeta i el cost que té per a cada formació política haver fet algunes coses de manera, de vegades, tan inintel·ligible. Però el previsible és que els partits catalans es tirin els plats al cap entre defensors i detractors, ja que les peces estan orientades clarament en aquesta direcció. Lambán, per la seva part, déu-n'hi-do si n'és de llarg, pujarà a cavall del discurs populista que ha estat ell qui ha impedit la victòria de l'imperialisme català que volia robar els Jocs a l'Aragó. Una carta qui sap si guanyadora quan falten menys de dotze mesos per a les eleccions a l'Aragó. I punt final (o no).