Les hemeroteques continuen sent un autèntic pou de ciència. Allà hi ha els errors comesos, però també les lliçons que s'haurien d'aprendre per no tornar a cometre'ls. Sembla mentida com és d'oblidadís el polític que una vegada i una altra pren el camí equivocat pensant que amb ell serà diferent, que doblegarà la decisió de l'estat espanyol perquè li responen els whatsapps i hi té una certa interlocució. Però la història és tossuda, molestament obstinada i recalcitrant. Va ser un 6 de maig de 2006 que el llavors president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, Alfonso Guerra, amb el seu llenguatge esmolat i menyspreador cap a tot el que fos català, sentenciava: "Hem passat el ribot a l'Estatut". I agregava, sense immutar-se: "El projecte que va arribar del Parlament [amb el 80% dels vots de la Cambra] era realment pèssim".

Caldria esperar fins al 2010 per tenir-ne noves notícies, que arribarien a través de la imatge de diversos magistrats del Tribunal Constitucional —Ramon Rodríguez Arribas, Manuel Aragón Reyes i Guillermo Jiménez— pur en mà a la plaça de la Maestranza de Sevilla. Allà, darrere d'una barrera, els toros van desembrollar el que els llargs i intensos debats del carrer Doménico Scarlatti, a Madrid, no havien aconseguit i es va forjar la humiliant sentència del TC que va donar pas a l'onada de protestes i la primera gran expressió de desafecció del catalanisme. Transformar Espanya, que, en paral·lel al d'aconseguir la plenitud de Catalunya, havia estat l'objectiu proclamat d'aquest moviment durant moltes dècades, va deixar de ser un propòsit. I d'allà es va passar al concert econòmic, l'estat propi i, més tard, a la reivindicació d'una República catalana. És un guió succint, fet més aviat amb traç gruixut que amb pinzell, però imprescindible per entendre per què l'Estat, o sigui, el Suprem, la Fiscalia i el deep state han fet miques la reforma del Codi Penal acordada entre el PSOE, Unidas Podemos i Esquerra Republicana.

Va sentenciar Jordi Pujol quan Pasqual Maragall va posar en marxa la reforma de l'Estatut que hi havia riscos que acabés sent un "tret al peu" o un autogol, que ve a ser el mateix. Les raons eren molt senzilles: lluny de millorar i ampliar les competències, es podien posar en risc algunes de les ja existents, a més d'obrir un confús debat en el qual el catalanisme quedaria embarrancat per la piconadora que sempre acaba sent Madrid. La voluntat dels ponents que van treballar el nou Estatut era bona però el resultat va ser horrorosament dolent. No hi ha, en el fons, gaire diferència amb la reforma del Codi Penal i la supressió del delicte de sedició, la modificació de la malversació i l'aparició d'un nou delicte de desordres públics agreujats. Ha estat una jugada de dimensions còsmiques.

Esclar que hi ha hagut un cop d'estat de la judicatura espanyola, si se'n pot dir així, utilitzant l'expressió d'Esquerra Republicana, però això ja era previsible. Tot Madrid ho sabia. El govern espanyol ho sabia. Els dos grans partits, PSOE i PP, ho sabien. El PNB ho sabia i ho havia advertit. Tots els diaris de Madrid ho sabien. Tots els empresaris de l'Ibex també ho sabien. Era una reforma morta, almenys, pel que fa a l'ampli paquet relacionat amb la carpeta judicial de l'1 d'Octubre. No pot ser que els únics que no ho sabessin fossin els catalans. En quin moment s'ha oblidat el que va fer el Tribunal Suprem amb els condemnats del procés? O les diferents ordres d'extradició dels exiliats del jutge Pablo Llarena? Perquè també hi havia un Codi Penal, que es va retorçar tot el que va caldre per encaixar-hi tot el que s'estava fent.

Ara n'hi ha un de nou i veiem com es gira el mitjó com si els legisladors no haguessin fet res. Que pot acabar en un autogol. Els primers efectes ja els estem notant. I de quina manera! Res no canvia per als presos, contra els qui la Fiscalia demana una inhabilitació similar en un joc de mans en el qual se substitueix el delicte de sedició pel nou de desordres públics agreujats. Pel que fa a la malversació, la instrucció del fiscal general de l'Estat deixa poc marge en ordenar que s'acusi de malversació greu encara que no hi hagi enriquiment personal. Si el Suprem està en la mateixa línia, i res no fa pensar el contrari, es mantindran els 13 anys d'inhabilitació de Junqueras i els 12 de Turull, Romeva i Bassa. Se'n beneficiaran mínimament Forcadell (9), Forn i Rull (8) i els Jordis, Sànchez i Cuixart, amb cinc. En el cas de Junqueras i Turull, els dos màxims líders d'ERC i Junts, els bloquejaria un retorn ràpid a una candidatura electoral.

De totes maneres, la bomba expansiva del decret d'unificació de criteris després de la modificació del Codi Penal és bastant més letal que una primera lectura quant als presos. Afectaria la situació dels dirigents republicans Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, acusats de prevaricació, malversació de fons públics i revelació de secrets, que tenien un escenari amb la reforma del delicte de malversació al nou Codi Penal i un altre de molt diferent amb la instrucció del fiscal general de l'Estat. La posició contundent de la Fiscalia, tan inconsistent com esperable, desbarata, sens dubte, plans polítics. Però el PSOE després de tirar endavant la reforma ha deixat els seus socis a mercè de les decisions judicials, insistint que no es despenalitzava l'1 d'Octubre i que el seu objectiu era extradir el president Puigdemont. I Pedro Sánchez ha sortit disparat, com una llebre, a predicar aquesta bona nova per les Espanyes. Que sigui creïble és ja una altra cosa. Però el problema ja no el té ell. Vaja, com sempre.