No sé què deu pensar Pedro Sánchez cada vegada que puja a la tribuna d'oradors per parlar de la seva contribució al retrobament de Catalunya amb Espanya. Ni, tampoc, què no li deu passar pel cap quan repeteix, com un disc ratllat, que no hi ha dèficit d'inversió de l'Estat a Catalunya i que tot és conseqüència de la pandèmia o de la cultura de la queixa que atribueix als catalans. Fins i tot el primer secretari del PSC, Salvador Illa, no s'ha atrevit a negar la major, encara que, això sí, n'ha responsabilitzat el Partit Popular que, per cert, va ser expulsat de la Moncloa a través d'una moció de censura que va tenir, si no hagués prosperat, els vots de l'ingenu món independentista que va pensar que amb Sánchez a la Moncloa hi hauria un gir al govern espanyol i que ells també en sortirien políticament beneficiats.

El balanç, tristament, no pot ser més negatiu, ja que al sarró de coses tangibles tan sols hi ha els indults parcials i reversibles que va negociar Esquerra amb Sánchez i que la formació d'Oriol Junqueras es resisteix públicament a posar en l'actiu de la negociació per por que pogués produir-se un efecte bumerang entre els seus votants. I, descomptat això, només queden incompliments —llei audiovisual, pressupostos generals de l'Estat o execució inexistent de les inversions en infraestructures, citant tres exemples irrefutables—. A això s'hi afegeix la voladura que ha fet el PSOE de la taula de diàleg i que ha deixat ERC sense explicació possible a l'opinió pública; el CatalanGate, que s'ha revelat com el cas d'espionatge polític conegut més gran a Europa i, com a cirereta del pastís, l'espionatge del CNI al president de la Generalitat, Pere Aragonès, mentre estava negociant amb el president del govern espanyol.

Un cas sobre el qual si un s'aturés a pensar, costaria trobar exemples d'espionatge al teu aliat polític per tal de saber quins seran els seus pròxims moviments. Però Sánchez s'ha acostumat a cavalcar sobre la mentida i una cosa que, en altres latituds, com per exemple Alemanya, tindria un càstig enorme, aquí acaba tenint fins i tot premi. Es dona per fet que un polític ha de ser mentider i que això el fa més professional. Sentint aquest dimarts Pedro Sánchez al Senat parlar de les inversions en infraestructures a Catalunya i l'enorme presa de pèl que suposa que del pressupostat només se n'hagi invertit el 35,8% mentre que a la Comunitat de Madrid l'Estat ha invertit el 184%, un només pot preguntar-se de quina pasta ha d'estar fet Sánchez per dir tantes mentides per minut.

I això sense tenir cap rèdit, ja que a Espanya pensen que és al contrari i tenen més força les falòrnies del PP o les fake news de la premsa de dretes —ja podríem literalment considerar-la d'extrema dreta— de Madrid. L'exemple més clar es veurà a Andalusia, on a un PSOE sense discurs li clavaran el proper dia 19 una rebolcada que serà històrica. I és que als socialistes només els queda un discurs regenerador de la política espanyola i això no ho faran perquè ells són en aquests moments més part del problema que de la solució. I, llavors, a Sánchez només li queda la mentida.