Cinc apunts d'urgència després que s'hagi conegut que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena hagi retirat l'euroordre de detenció que pesava sobre el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí.

Primer.- El jutge Llarena ha actuat intel·ligentment davant del que era evident des de dilluns: el Tribunal belga tombaria, en la seva totalitat o en part, la demanda presentada al seu dia per la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, qui havia emès ordres de detenció nacional, internacional i europea per a l'extradició a Espanya del president Carles Puigdemont i dels quatre consellers exiliats a Brussel·les. Llarena recula, és obvi, i evita una patacada judicial a Espanya, ja que posaria en relleu la politització de la justícia espanyola. En el cas més favorable per als interessos espanyols només s'hauria aprovat l'extradició perquè fos jutjat pel delicte de malversació, una pena molt petita en comparació a les que són a sobre la taula de rebel·lió i sedició. Una retirada a temps és una victòria, deia Napoleó.

Segon.- L'estratègia del president Puigdemont de situar un focus d'atenció mediàtica a Brussel·les després de la suspensió de l'autonomia ordenada per Mariano Rajoy i les ordres d'empresonament del Govern s'ha revelat encertada políticament i judicialment parlant. El cas català ha adquirit una propulsió internacional i està a l'agenda mundial com mai abans no ho havia estat. Al terreny judicial, l'elecció de Bèlgica ha estat l'encertada i la independència dels seus magistrats és la que s'espera d'un país amb més garantia per a les persones i extraordinàriament respectuós amb qualsevol tema relacionat amb els drets humans.

Tercer.- El moviment de Llarena, desconcertant en un primer moment, té més calat polític del que sembla. Si Carles Puigdemont manté la seva condició actual de president en l'exili, la retirada de les ordres internacionals de detenció no li impedeix la llibertat de moviments. Si torna a Espanya serà detingut i jutjat per tots els delictes que comporten penes de fins a 30 anys de presó. Llarena, ara com ara, sembla convidar-lo a elegir entre l'exili permanent i abandonar tota activitat política a l'interior o l'entrada a la presó si torna a Espanya. De fet, la vigília, el jutge a la interlocutòria en què confirmava la presó del vicepresident Oriol Junqueras donava a entendre que seria revisable si el vicepresident tingués intenció d'abandonar la política. Cobra força així aquella frase de la Moncloa del mes de setembre passat en la qual s'assegurava que descartaven Puigdemont i Junqueras com a interlocutors per al futur i que fa unes setmanes va verbalitzar Mariano Rajoy a la cadena Cope parlant d'un hipotètic nou Govern independentista.

Quart.- La justícia introdueix novament un factor a la campanya electoral més transcendental de les últimes dècades i que ha tingut una arrencada molt allunyada dels cànons habituals. Puigdemont pot quedar-se a Brussel·les o apropar el seu quarter general el més a prop possible de Catalunya, ja que no pesen restriccions de moviment sobre la seva persona. Així, podria situar, per exemple, a Perpinyà el seu nou centre operatiu. Perdria la visibilitat internacional que li dona Brussel·les però estaria a quatre passes de Catalunya. En qualsevol cas, la seva mobilitat teòricament es multiplica així com la dels altres quatre consellers. Estaríem parlant d'una cosa provisional i molt vinculada a la campanya de Junts per Catalunya i també dels consellers d'Esquerra.

Cinquè.- Si la permanència en presó del vicepresident Junqueras, el conseller Joaquim Forn i els Jordis, Sànchez i Cuixart, ja era del tot incomprensible i injusta, aquesta situació s'amplifica encara més. La presó provisional de candidats en un procés electoral al final no és altra cosa que una manera de segrestar la campanya. D'alterar-la. Sobretot perquè la presó provisional és un mecanisme excepcional molt discutible en una situació com l'actual i sobre la qual molts juristes de prestigi ja han mostrat la seva oberta discrepància. El cas és que la barreja de justícia i política sempre acaba beneficiant i perjudicant els mateixos.