Encara que no ha estat cap sorpresa, no deixa de ser cridanera la por que produeix en la classe política, en el professorat i en els sindicats anar al que, segons la meva opinió, és la principal causa de l'informe PISA que es va donar a conèixer dimarts passat i que ha situat Catalunya a la cua de l'estat espanyol en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. És cert que hi ha un problema d'infrafinançament econòmic, com també és veritat que la immigració ha crescut de manera important en els últims cinc anys. Hi ha una perillosa pobresa infantil i també hi ha barracons que, de tants anys que fa que hi són, ja formen part dels centres escolars. Hi ha sobresaturació a moltes aules i un excés d'abandonament escolar. També hi ha una desmoralització en el professorat, que, en l'onada d'opinió social existent que el més important no era educar, ha perdut autoritat i, el que és més important, la seva vocació ha estat tan apallissada que aquella il·lusió inicial ha caigut en la desesperança.

Tot això és veritat i ho saben des de la conselleria als diferents sectors implicats en l'educació dels nostres fills o en molts casos ja nets. Però molt em temo que, posant totes aquestes coses a les diferents vitrines de l'aparador, l'únic que fem és col·locar més i més filtres per no haver d'abordar de cara el majúscul problema que tenim. A la consellera Anna Simó, que només fa que és al capdavant del Departament d'Educació des del juny, no se la pot fer responsable del problema. És obvi que, al marge de la valoració que es tingui dels seus primers mesos en el càrrec, ella sí que ha heretat una situació calamitosa. Dit això, que moltes vegades s'oblida, els dos últims consellers d'Educació van ser del seu partit, que ha dirigit des del 2018 el departament, igual que anteriorment el van dirigir, des del 2010, Convergència i Unió i el PDeCAT i, abans, entre el 2003 i el 2010, consellers del PSC i d'Esquerra Republicana.

Cadascun té la seva part de responsabilitat en el passat, però la renúncia a l'excel·lència, la priorització del currículum, el retrocés d'hores lectives en matèries troncals de coneixement i un cert desistiment de les administracions per formar alumnes preparats formen part del cor del problema. Tanmateix, les energies que s'havien de dedicar a tot això han estat molt més centrades a inventar-se un fals conflicte entre pública i concertada i a mirar de posar en perill un model educatiu singular de Catalunya i que no havia donat al país precisament un mal resultat. Esclar que aquí s'ha fet política amb l'educació, no s'ha de ser un gran expert per adonar-se'n. Només cal escoltar els perjudicats per saber exactament què ha passat.

Cal que hi torni a haver un al·licient per aprendre, tornar l'autoritat als professors, una exigència per poder passar de curs i un inequívoc objectiu per formar i educar

De la mateixa manera que la consellera Simó no és responsable de la situació actual, sí que tindrà responsabilitat en les mesures que s'acabin adoptant a partir d'ara. En aquest sentit, les deu mesures anunciades dilluns en roda de premsa disten molt de ser la resposta que el país necessita davant l'emergència actual. És comprensible quan diu que no s'ha d'improvisar, però s'erra quan assenyala que no es poden donar cops de volant. Res més lluny de la realitat: quan es va directe a l'abisme, justament el que cal donar és un cop de volant. Aquest dimarts, el Consell Escolar ha aprovat l'informe que demana a la conselleria que prohibeixi l'ús del mòbil a l'educació primària, que es restringeixi a l'ESO i es permeti al batxillerat i l'FP. Altres comunitats autònomes fa deu anys que ja van adoptar mesures restrictives amb el mòbil, fins i tot més estrictes que les que ara es plantegen a Catalunya. Itàlia va establir per llei la seva prohibició el 2007 i altres països ho han anat adoptant en aquesta dècada. Per què aquí hem esperat tant?

S'ha d'arribar a consensos bàsics, esclar que sí. Però consensos que no siguin cosmètics i que millorin la preparació i la formació dels nostres alumnes. Que hi torni a haver un al·licient per aprendre, tornar l'autoritat als professors, una exigència per poder passar de curs i un inequívoc objectiu per formar i educar. Si no, el consens només ens portarà encara més avall del que ja estem.