Ves per on. La policia patriòtica tantes vegades situada darrere d'operacions contra Catalunya no només existia, sinó que està fresca com una rosa. Això l'independentisme català ja ho sabia, almenys, des del 2012. Ara també ho sap i ho pateix el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, segons acaba de deixar escrit aquest dimecres a les actes del ple del Congrés dels Diputats el mateix president del govern espanyol. Les denominades clavegueres de l'estat que tants serveis han dut a terme en nom d'una defensa al preu que sigui de la unitat d'Espanya s'han acabat convertint en un problema i en un monstre amb vida pròpia. És gairebé de justícia poètica sentir Pedro Sánchez explicant des de la tribuna d'oradors que l'ofensiva de la dreta i del deep state que pateix el seu govern per part d'algunes estructures de la Guàrdia Civil que mantenen un pols amb el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, es deuen al fet que és el membre de l'Executiu que està lluitant per desmuntar la denominada policia patriòtica.
No s'hi hauria d'afegir res més, sinó lamentar el temps perdut per arribar a aquest final, si no fos pel mal enorme realitzat i les vides personals i polítiques truncades pel camí. Tot en nom de l'Estat, dins o fora de la llei. Aquesta sembla haver estat, a la pràctica, la màxima dels anys negres del ministeri de l'Interior, el germen de la qual avui encara no ha estat extirpat. Què succeeix ara? Molt fàcil: que els ministres se senten assetjats per causes judicials que se sap com comencen —entre rialles i donant-hi escassa importància— però que no se sap com acaben. La gestió del coronavirus i la manifestació del 8-M a Madrid és encara un meló que s'està obrint als jutjats de Madrid però que no té bona pinta. A part hi ha altres causes presentades en altres jutjats de les quals ja en sentirem parlar. A Catalunya hem vist coses impossibles com que els Jordis fossin condemnats a nou anys de presó i faci gairebé 1.000 dies que hi són. No van fer res per merèixer aquest càstig, però allà continuen, a la presó de Lledoners. Conclusió: tot pot acabar passant.
La política espanyola ha posat la directa mentre Sánchez i Iglesias comproven que tenir el govern és una cosa molt diferent de tenir el poder. Aznar va ser, potser, l'últim president que va tenir ambdues coses, i Zapatero, Rajoy i Sánchez són clarament d'una altra lliga. Mentre una part del govern espanyol és en la pugna per desmuntar la policia patriòtica i n'hi ha una altra que prova de quedar el més lluny possible de les conseqüències judicials que hi pugui haver de la gestió de la pandèmia, hi ha el cas Dina que protagonitza l'exassessora de Pablo Iglesias i que pot posar contra les cordes el vicepresident. L'assumpte està en mans del jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón i en un temps raonable pujarà al Tribunal Suprem, que serà qui haurà de demanar al Congrés dels Diputats que concedeixi el suplicatori.
Tot els fils juntets per desplaçar la política fora de la seva parcel·la habitual, que acaba sent el govern i el Congrés dels Diputats. Si hi afegim la crisi econòmica i els errors comesos, que no són pocs, la tardor de l'Executiu Sánchez no es presenta fàcil. I això que no hi ha dia que el president no faci una pirueta, convençut que té tantes vides que mai no les esgotarà.
MAPA | Els contagis de coronavirus a Catalunya per municipis i barris
MAPES | L'impacte del coronavirus a Catalunya per regions sanitàries
🔴 Segueix ElNacional a Telegram