Més de 46 anys han passat des de les primeres eleccions democràtiques a Espanya, el 15 de juny del 1977, i des que el democristià Fernando Álvarez de Miranda fos escollit, un mes més tard, president del Congrés dels Diputats. Des d'aquella data, 12 persones més han ocupat la presidència del Congrés, dues d'elles catalanes —Landelino Lavilla (1979-1982) i Meritxell Batet (2019-2023)— i dues més —Félix Pons (1989-1996) i Francina Armengol, que acaba de començar el seu mandat— de les Illes Balears, i en totes les ocasions, invariablement, als diputats que volien parlar en català des de la tribuna d'oradors se'ls ha impedit. De vegades, fins i tot, de manera contundent i desagradable. Com s'havia de fer traducció simultània si el castellà era l'idioma comú!, es ressaltava des de la butaca presidencial. O bé allò de "el Congrés no pot ser una Torre de Babel". Els més apassionats s'envalentien, asseguraven que era il·legal, que el reglament no ho permetia i que els diputats no anirien amb orellera a les sessions de la cambra baixa espanyola. Vaja, que era impossible i que mai no passaria.

Doncs bé, tot aquest discurs s'ha ensorrat com un castell de cartes, com si l'hemeroteca no existís, fins i tot amb un punt de desvergonyiment i de desmemòria, i amb el PSOE i Sumar al capdavant, s'ha registrat a la Mesa del Congrés una proposició de reforma del Reglament de la Cambra per la qual se sol·licita pel procediment d'urgència i en lectura única la modificació d'alguns articles perquè es pugui parlar i emprar el català —també el basc i el gallec— a tots els àmbits de l'activitat parlamentària, incloses les intervencions orals i la presentació d'escrits. Tot això ha de quedar aprovat abans del 19 de setembre, dia en què s'ha de veure al Consell de la Unió Europea l'oficialitat del català a les institucions europees. No deixa de ser curiós, per no fer servir un altre qualificatiu, que una resistència de més de 46 anys s'hagi de veure i vèncer en un tràmit parlamentari d'urgència i de lectura única per part dels senyors i senyores diputats i diputades.

Però tot això, no és sobrer recordar-ho, no és fruit de l'atzar, ni de la casualitat, sinó de l'aritmètica parlamentària i de posar la qüestió damunt la taula quan s'han hagut de constituir els òrgans de direcció del Congrés i els vots condicionaven majories cap al PP o cap al PSOE. Els socialistes han pagat un peatge, han hagut de rebre l'incòmode cobrador del frac, i per a uns serà poc i per a d'altres molt, però, gairebé mig segle després, els diputats catalans s'hi podran expressar en la seva llengua pròpia si així ho desitgen. Cosa que esperem que sigui així, almenys entre els parlamentaris dels partits independentistes i tant de bo també entre els que es consideren catalanistes. Ja sé que les dificultats del català no se solucionaran amb aquest acte, seria massa fàcil, i que l'important és que recuperi tot el que ha perdut com a llengua social, però la iniciativa del Congrés no només no destorba, sinó que hi ajuda.

Casualment, o almenys això es podria pensar, la presentació de la modificació del Reglament s'ha produït poques hores abans que la presidenta del Congrés a l'anterior legislatura, la diputada del PSC Meritxell Batet, anunciés de manera sorprenent que abandona la primera línia de l'activitat política i renuncia a l'acta de diputada després de 19 anys com a parlamentària. Batet va ser la cap de llista dels socialistes catalans a les recents eleccions espanyoles del 23 de juliol, que van tornar a situar el PSC com a primer partit a Catalunya amb més d'un milió de vots i 19 escons. A la legislatura passada, la ja exdiputada va tenir diverses topades amb diputats per l'ús del català i una actitud molt inflexible. En el seu deure hi ha també la precipitació amb què va retirar l'acta dels diputats Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, que llavors eren a la presó, demanant l'opinió al Tribunal Suprem i als lletrats del Congrés i sense esperar un pronunciament del Tribunal Constitucional.

Ara, veurà des de casa seva a Madrid, on resideix, com es parla català al Congrés i comprovarà que no passa res i que el món segueix rodant. I que la política sí que pot canviar coses cronificades i que semblen inamovibles.