Que Catalunya és el país de les polèmiques està fora de tota discussió. I això és sa i propi d'una societat madura a la qual agrada adoptar les seves pròpies decisions: des de les polítiques a les econòmiques, passant per les infraestructures i el model de país. L'última de totes té a veure amb l'ampliació de l'aeroport del Prat, que el Govern i l'Ajuntament de Barcelona veuen amb enorme escepticisme pel seu impacte ecològic, mentre que tot el teixit empresarial, escoles de negocis i entitats diverses s'hi han mostrat clarament a favor.

El president d'AENA, Maurici Lucena, ha posat la cirereta al pastís aquest dilluns amb unes declaracions que són provocadores. "A Madrid no hi ha una sola trava per ampliar Barajas, després no ens queixem". En l'actualitat, el de Barcelona és el cinquè aeroport europeu per darrere dels de Heathrow (Regne Unit), Frankfurt (Alemanya), el parisenc Charles de Gaulle i el de Madrid, una posició que no hauria de perdre i fins i tot, si fos possible, caldria millorar. I això es pot fer millorant també els aeroports de Girona, Reus i Lleida, dins del model territorialitzat de país existent.

La polèmica, per tant, està servida i, pel mig, la necessitat de preservar l'equilibri ecològic i l'ecosistema ambiental del Delta del Llobregat. És obvi que les coses no es poden fer com abans i que la preservació ambiental és avui més important que mai. Però és obligació del governant arribar a acords si el que hi ha en joc és important per al futur econòmic del país. Aquesta, l'ambiental, és una oposició legítima i, en canvi, una altra molt diferent és estar-hi en contra per propiciar un model aeroportuari diferent. Segons la Cambra, la direcció de la qual està actualment en mans independentistes, l'aeroport és un motor econòmic que podria aportar fins al 9% del PIB si s'ampliés.

Catalunya ha reclamat reiteradament la titularitat i la gestió de l'aeroport al govern espanyol, sempre sense cap resultat positiu. I ho ha acceptat amb desgrat però no ho ha qüestionat frontalment des de l'elaboració de l'últim Estatut. Qui vulgui fer alguna cosa més que declaracions, que ho incorpori com una condició sine qua non a la taula de negociació. Mentre el moment no arriba i la titularitat depengui de Madrid només hi ha dues opcions: negociar una ampliació que tingui en compte les demandes mediambientals, que, d'altra banda, estan en línia amb les peticions de la Comissió Europea, o oposar-se sense cap alternativa i perdre'n l'oportunitat.

Prefereixo la primera opció fins i tot a costa que el resultat final no sigui una victòria per deu a zero. Aquesta crec que hauria de ser l'actitud del nou Govern constituït recentment i presidit per Pere Aragonès; incòmoda, certament, però orientada a trobar una solució. Amb l'Ajuntament serà més difícil comptar-hi, ja que està instal·lat en el no a gairebé tot fins i tot a costa de la degradació de Barcelona. Així, ha rebutjat el Museu Hermitage i s'ha quedat tan tranquil. El fet que més de 200 entitats catalanes de diferent signe ideològic hagin firmat un manifest a favor de l'ampliació de l'aeroport, que comportaria una inversió de 1.700 milions d'euros i permetria reforçar el seu paper com a hub intercontinental, un dels objectius perseguits durant més temps per la classe política i empresarial catalana, és prou motiu, si més no, per obrir-se a una negociació.