Es compleixen aquest dimecres cent dies de l'ingrés a presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, dues entitats que han tingut un protagonisme especial, si es vol, fins i tot decisiu, en l'auge del moviment independentista català. Els Jordis, com popularment són coneguts des de fa temps, van ingressar a Soto del Real a presó sense fiança el 16 d'octubre passat per ordre de la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, inicialment encarregada del cas, una situació de privació de llibertat que ha mantingut l'actual instructor de la causa, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. En aquest temps, Sànchez i Cuixart han presentat proves suficients de la seva actitud en la concentració del passat 20 de setembre davant dels registres de la Guàrdia Civil a la Conselleria d'Economia —els vídeos que així ho certifiquen són incomptables— i per la qual se'ls acusa de sedició.

Aquest dimarts mateix, la Fiscalia de TS ha demanat al jutge que denegui divendres vinent la petició de llibertat que havia sol·licitat Jordi Sànchez "per risc de reiteració delictiva". La mateixa mesura ha estat sol·licitada per a Joaquim Forn, que també l'havia demanat, i que ha anunciat la seva voluntat de renunciar a l'acta de diputat obtinguda el passat 21 de desembre per tal de facilitar la seva sortida de la presó d'Estremera i l'estratègia de la seva defensa. Així estan les coses per al bo de Forn, un home recte i sense enemics al sempre enfangat món de la política. Un espai públic destinat al debat i al diàleg i que ha quedat en bona mesura reduït a la repressió i a la violència.

Quan passi el temps, costa pensar com serà recordada aquesta etapa tan dolorosa per a uns quants, en els quals la presó no ha servit per a la funció que va ser pensada, i que no és cap altra que la reeducació i la reinserció social. Massa vegades en aquests cent dies la percepció no ha estat aquesta sinó una mesura privativa de llibertat amb un fort component polític. Amb quin objectiu?: l'escarment públic i l'expulsió de la vida política d'una generació de líders de l'independentisme. La raó de la força davant la força de la raó. Ningú no pot fer-se a la idea del que són cent dies a la presó i de com poden suportar-ho persones que sense cap judici —i segons el parer de molts juristes, sense haver comès cap delicte— han estat privats de llibertat. Ells, les seves famílies, els seus amics...

En una carta de Jordi Sànchez que he rebut a les últimes hores, l'expresident de l'ANC és conscient de l'actitud implacable de l'Estat amb els líders independentistes i no s'enganya pel que fa a un canvi que els permeti sortir de la presó. Però, alhora, sap llegir perfectament l'estat actual del debat a la política catalana. La combinació de la resiliència necessària de l'independentisme amb la política reparadora dels danys causats pel 155. I, pel mig, l'elecció del president de la Generalitat per part del Parlament de Catalunya. Maduresa i gestió dels temps davant d'una etapa de (re)construcció. Sànchez encarna, com Cuixart, els polítics presos i el Govern a l'exili, el rostre visible d'una Catalunya que ha volgut ser trinxada des de Madrid i que el 21-D els catalans, amb el seu vot, han reposat al seu lloc en contra de qualsevol lògica que pugui ser entesa des de la capital espanyola. D'aquí ve la irritació, la perplexitat i el desconcert que, al final, només sap expressar-se amb desqualificacions i insults. Massa poc per abordar el problema.