De vegades, val la pena perdre's a les hemeroteques. Un acaba trobant informacions que són molt il·lustratives del que acaba sent a la fi la pèrdua de llibertats fonamentals -en el cas que ens ocupa, la violació del dret de vot i de representació política- i també del retrocés de l'Estat de dret.

Cal remuntar-se al 26 de febrer de 1987, sessió d'investidura de Juan Karlos Ioldi com a candidat a lehendakari en representació del grup parlamentari d'Herri Batasuna. Saltem-nos els prolegòmens. Qui era Ioldi? Diputat electe per Gipuzcoa, número sis de la llista electoral, 24 anys d'edat i pres preventiu al penal d'Herrera de la Mancha, de màxima seguretat, acusat de pertinença a banda armada i a l'organització terrorista ETA. Era en una cel·la d'aïllament des de feia vuit mesos i passava reclòs 23 de les 24 hores del dia. Què va succeir? Doncs que amb l'objectiu de despertar la màxima atenció en el tema dels presos bascos, Batasuna, que no participava de les institucions, va presentar inopinadament un candidat a lehendakari i d'entre els seus diputats un reclús que no havia estat jutjat, que mancava de delictes de sang i que acabaria passant a la presó catorze anys més.

Aquell febrer de 1987, Ioldi participava en la sessió d'investidura -era fins i tot candidat- i havia estat traslladat des del penal d'Herrera de la Mancha al més pròxim a la seu de la Cambra basca, a Vitòria, la presó de Nanclares de la Oca, la vigília enmig d'unes mesures policials sense precedents i que fins i tot van obligar el president del Parlament basc de l'època, el socialista Jesús Egiguren, a assumir certes responsabilitats. Però Ioldi va poder anar a l'hemicicle com a diputat, les autoritats judicials ho van permetre, hi va haver manifestacions de les Gestores Proamnistia a la porta del Parlament, i no es van restringir drets.

Gairebé 31 anys després d'aquella situació, ara el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena denega la petició d'Oriol Junqueras de ser present en la sessió constitutiva del Parlament del proper dia 17 per poder votar i l'obliga a una delegació de vot. Una situació que estén als altres dos diputats a la presó, Jordi Sànchez i Joaquim Forn. Si insòlita és la situació de presó provisional en què els tres es troben, sense oblidar Jordi Cuixart, encara més estranya resulta la interlocutòria emesa pel Suprem i que en el seu conjunt acaba alimentant la idea d'inseguretat jurídica dels acusats. Siguem clars: com pot explicar-se i justificar-se el fet que drets de què va disposar un pres d'ETA partint que estaven reconeguts a la Constitució no siguin d'igual aplicació per a Junqueras, Sànchez i Forn?

La presó provisional no només no pot donar la imatge de ser una condemna sinó que no pot acabar sent-ho, al desprotegir a la pràctica dels seus drets els diputats a la presó. Ha de ser veritat que el paper ho aguanta tot i el ciutadà gairebé tot. Però la justícia no. I un no pot menys que enrojolar-se veient com són tractats Junqueras, Sànchez i Forn i observant com el Suprem, per exemple, s'atribueix competències que no li són pròpies, sinó del Parlament, en nom d'un presumpte conflicte d'interessos constitucionals. En concret, per privar-los del dret a assistir al Parlament i forçar una interpretació determinada de la delegació del vot.

Però no ens perdem: Què ha passat perquè l'Estat acabi privant homes de pau de drets que fa 30 anys reconeixia a presos d'ETA? Algú podrà afirmar que les llibertats no han anat cap enrere?