Camí de la plaça de Sant Jaume, un veterà independentista de l'època no tan llunyana en què aquesta ideologia política no arribava als dos dígits de suport ciutadà li comenta al seu company de manifestació, molt més jove, i assistent esporàdic a aquest tipus de concentracions: "No puc amb aquesta foscor". El seu amic no l'acaba d'entendre, i, abans que pugui respondre-li, li torna a dir: "Aquesta foscor acabarà amb nosaltres si no som capaços de posar llum als nostres dubtes". A la fi, l'ha captat: la boira del desacord independentista l'ha superat, els presos continuen a la presó, els exiliats privats de llibertat i, a partir de dilluns, una nova llista de dirigents independentistes compareixen com a investigats davant del jutge Llarena amb totes les incògnites d'aquest tipus de situacions.

La concentració de la plaça de Sant Jaume pels dos Jordis, que han complert quatre mesos a Soto del Real, o sigui, 123 nits, és una suma de ràbia i d'impotència. Els milers de persones allà reunides i que es desplacen a peu fins a la Model ni saben, ni comprenen. Però hi són. I continuaran sent-hi. Són una representació de la Catalunya que no oblida i de la Catalunya que ha perdut el somriure. Curiosa paradoxa: els organitzadors de les multitudinàries manifestacions que des del 2012 han sorprès el món pel seu pacifisme i que han estat reconeguts com els responsables de la revolució dels somriures són entre reixes mentre les rialletes han canviat de bàndol i són els escarcellers els que gaudeixen de la situació.

I, a més, hi ha el 155, que permet coses fastuoses. Increïbles. Que el govern del PP que té tan sols quatre diputats al Parlament de Catalunya de 135 escons prengui decisions transcendents que només afecten els catalans. I, quan això succeeix, passa això tan pervers que té la política. Els que han propiciat el 155 i han fulminat l'autonomia de Catalunya culpen els que ho han perdut tot i els apressen a un acord immediat. Sorprenent... si no fossin polítics.

La foscor té aquestes coses. Que fins que es fa la llum tothom pot, més o menys, amagar-se de les seves responsabilitats. I, en aquest cas, hi ha molta més llum a Soto del Real, entre aquelles quatre parets on habiten des de fa massa temps dos homes bons als quals si alguna cosa els pesa és la dignitat d'aquests últims quatre mesos.